Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Salm 26 (27), 1.4.13-14
1 Del recull de David.
El Senyor m'il·lumina i em salva:
qui em pot fer por?
El Senyor és el mur que protegeix la meva vida:
qui em pot esfereir?
4 Una cosa he demanat al Senyor
i la desitjo amb tota l'ànima:
poder viure a la casa del Senyor
tots els dies de la vida,
per fruir-hi de l'encís del Senyor
i vetllar pel seu temple.
13 N'estic cert, fruiré en el país de la vida
de la bondat que em té el Senyor.
14 Espera en el Senyor;
sigues valent, que el teu cor no defalleixi.
Espera en el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
«El Senyor m’illumina i em salva: qui em pot fer por? El Senyor és el mur que protegeix la meva vida: qui em pot esfereir?» (v. 1). Aquestes primeres paraules del salm 27 manifesten la confiança ferma del salmista en el Senyor, una confiança que continua ferma tots i les dificultats que puguin venir. El creient diu al seu Senyor: «Ni que acampi contra mi tot un exèrcit, el meu cor no temerà; per més que em declarin la guerra, jo em sentiré confiat» (v. 3). La confiança es manté ferma encara que els pares l’abandonin, encara que l’acusin amb falsos testimonis. El creient no defalleix. Aquesta confiança -més en el Senyor que en les pròpies forces- li permet afrontar amb dignitat les adversitats: «I ara aixeca el meu cap sobre els enemics que m’envolten» (v. 6), afirma el salmista amb orgull. La por mina la confiança en el Senyor perquè porta a mirar-se a un mateix i a confiar en les pròpies forces. Però és el Senyor qui salva. Ell és el fort i el poderós que salva l’home del desastre. La confiança en el Senyor manté ferms els dèbils i fa resistir als qui confien en el Senyor. De la fe neix la certesa que el Senyor intervé a favor nostre: «No em deixis abandonat, Déu meu, salvador meu» (v. 9). El salmista té la convicció que la confiança en el Senyor és viva i es fa forta en la casa del Senyor, és a dir, en la comunitat dels creients. Per això concedeix als nostres llavis l’únic desig que cal tenir: «Una cosa he demanat al Senyor i la desitjo amb tota l’ànima: poder viure a la casa del Senyor tots els dies de la vida» (v. 4). Dins la comunitat de creients aprenem a cultivar l’home interior que no es busca a ell mateix sinó al Senyor i allò que a ell pertany. El salmista, es dirigeix al Senyor i diu: «Tu em parles dintre el cor i em dius: «Busqueu la meva mirada!» Buscar-la és el que vull, Senyor» (v. 8). La fe concentra tota la vida del creient en la recerca de Déu. Tant és així que l’única por veritable que hem de tenir tots és la que manifesta el salmista, és a dir, que Déu ens amagui el seu rostre (v. 9). Però això no passarà; Déu, de fet, és més fidel que un pare o una mare: «Si mai m’abandonessin pare i mare, el Senyor em recolliria» (v. 10).
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
