Pregària pels malalts a la Basílica de Santa Maria in Trastevere.
L'Església bizantina venera avui sant Sabes (+532) «arximandrita de tots els eremites de Palestina».
Llegir més
Pregària pels malalts a la Basílica de Santa Maria in Trastevere.
L’Església bizantina venera avui sant Sabes (+532) «arximandrita de tots els eremites de Palestina».
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Salm 84 (85), 9-14
9 Jo escolto què diu el Senyor:
Déu anuncia la pau
al seu poble i als qui l’estimen.
Però que no tornin a ser tan insensats!
10 Ell és a prop per salvar els seus fidels,
i la seva glòria habitarà al nostre país.
11 La fidelitat i l’amor es trobaran,
s’abraçaran la justícia i la pau.
12 La fidelitat germinarà de la terra
i la justícia guaitarà des del cel.
13 El Senyor donarà la felicitat
i la nostra terra donarà el seu fruit.
14 La justícia anirà al seu davant
i encaminarà les seves petjades
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El salm 85 canta la joia del retorn del poble d’Israel de l’exili babilònic. El poble ha entès que si ha caigut en mans dels babilonis ha estat per haver desobeït el Senyor. Enmig de l’exili ha invocat el Senyor per a ser salvat de l’esclavitud: «Déu, salvador nostre, renova’ns, refrena el teu enuig en contra nostre» (v. 5). El poble sap que Déu no l’abandona. El Senyor és bo amb Israel encara que s’aparti d’Ell. La fe és en el Senyor, no en si mateix. I Déu és fidel per sempre. Per això perdona el pecat del seu poble. I el salmista ho recorda: «Has perdonat les culpes del teu poble, has estès un vel sobre tots els seus pecats» (v. 3). Mentre el poble és reunit en assemblea, el salmista -estem en la segona part del salm 85, al verset 9- fa que s’elevi una veu que, en nom de tots, exclama: «Jo escolto què diu el Senyor: Déu anuncia la pau» (v. 9). És la veu de la predicació, que recorda a tota l’assemblea que el Senyor «anuncia la pau». Tots necessitem reunir-nos per escoltar junts el Senyor, que guia els nostres passos pel camí de la pau. Sabem que en el llenguatge bíblic el terme pau abasta la suma dels béns que necessitem, és a dir, la vida, la llibertat, la justícia, la fraternitat. Per això el salmista recorda que el Senyor «és a prop per salvar els seus fidels», aquells que segueixen la seva paraula amb disponibilitat de cor. I el salmista, com per demostrar l’eficàcia històrica de la proximitat del Senyor al seu poble, imagina el nou futur del món personificant les virtuts: en el temps nou inaugurat pel Senyor «la fidelitat i l’amor es trobaran, s’abraçaran la justícia i la pau». El salmista no descriu un món abstracte i llunyà. Ben al contrari, defineix la intervenció a través del canvi dels cors dels homes i, per tant, en la transformació del rostre de la història que té un nou recorregut, ja no marcat per l’odi i la mentida, per la injustícia i el conflicte, sinó per l’amor i la veritat, la justícia i la pau. Aquest temps nou, el temps de la plenitud de l’amor i la pau, ha començat amb Jesús, el príncep de la pau que ha estimat els homes fins a donar la seva pròpia vida per la seva salvació. Per això la tradició cristiana fa d’aquest salm el cant de la pau messiànica. I als creients els recorda que han de seguir el Senyor: «encaminarà les seves petjades» (v.14).
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
