Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s’ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Salm 84 (85), 9-14
9 Jo escolto què diu el Senyor:
Déu anuncia la pau
al seu poble i als qui l'estimen.
Però que no tornin a ser insensats!
10 Ell és a prop per salvar els seus fidels,
i la seva glòria habitarà al nostre país.
11 La fidelitat i l'amor es trobaran,
s'abraçaran la bondat i la pau;
12 la fidelitat germinarà de la terra
i la bondat guaitarà des del cel.
13 El Senyor donarà la pluja
i la nostra terra donarà el seu fruit.
14 La bondat anirà al seu davant,
encaminarà les seves petjades.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
En aquest temps d’Advent la litúrgia ens fa cantar una vegada més aquesta última part del salm 85, volent-nos recordar que el Senyor «és a prop per salvar els seus fidels» (v. 9). És bo ser desvetllat de la son en la que fàcilment caiem a causa del nostre egoisme. El temps d’Advent es fa present en les nostres jornades per recordar-nos que el Senyor «és a prop». Hem de preparar el nostre cor per a la vinguda del Senyor. Per això se’ns demana d’alçar la mirada de nosaltres mateixos, de no estar sempre centrats només en nosaltres, en els nostres problemes, en les nostres preocupacions. Ara és el temps d’esperar el Senyor. Tots tenim necessitat d’aquell que ens salva d’un món ferit per tantes guerres i conflictes, per injustícies i violències, petites i grans. La nostra pregària ha d’arribar al Senyor encara amb més força perquè vingui i transformi la faç de la terra. L’antífona ens fa pregar: «Veniu, Senyor, rei de justícia i de pau». La nostra generació necessita escoltar de nou l’Evangeli, necessita creients que amb gran audàcia i generositat ajudin el món a ser més pacífic, més solidari. Els creients són cridats a una nova etapa missionera, a sembrar de nou. Però això només és possible si ens deixem seduir pel Senyor i pel seu mateix somni. És urgent fer nostra la decisió del salmista: «Jo escolto què diu el Senyor» (v. 9). Hem d’escoltar novament l’Evangeli, comprendre cada vegada més la urgència d’un canvi que ell mateix porta, i comunicar-lo amb paraules i accions a la nostra societat. El salmista, amb una imatge esplèndida, ens mostra el fruit resultant d’aquest renovat testimoniatge evangèlic: «La fidelitat i l’amor es trobaran, s’abraçaran la justícia i la pau» (v. 11). Aquesta és la societat que el Senyor somia i confia a les nostres mans. Ell sap prou bé que les nostres mans són dèbils i pobres, però no se n’està de fer-nos els seus collaboradors. Ell ens dóna la seva força i es fa company del nostre camí. El salmista ens assegura el fruit del nostre treball: «El Senyor donarà la felicitat i la nostra terra donarà el seu fruit» (v. 13). I no deixarà d’acompanyar-nos en el nostre treball de transformació del món: «La justícia anirà al seu davant i encaminarà les seves petjades» (v. 14).
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
