Pregària per la pau a la Basílica de Santa Maria in Trastevere. Llegir més
Pregària per la pau a la Basílica de Santa Maria in Trastevere.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Salm 109 (110), 1-4
1 Oracle del Senyor al meu senyor:
«Seu a la meva dreta,
mentre faig dels enemics
l’escambell dels teus peus.»
2 Que el Senyor estengui lluny, des de Sió,
el poder del teu ceptre.
Impera enmig dels enemics.
3 «Ja eres príncep el dia que vas néixer,
tens la glòria sagrada des del si de la mare;
des de l’aurora, com rosada, jo t’he engendrat.»
4 El Senyor no es desdiu del que jurà:
«Ets sacerdot per sempre
segons l’ordre de Melquisedec.»
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El salm 110 que avui la litúrgia ens fa cantar és el més citat del Nou Testament. Jesús se l’aplica a ell mateix quan respon al gran sacerdot que l’interrogava sobre la seva identitat: «Veureu el Fill de l’home assegut a la dreta del Totpoderós i venint sobre els núvols del cel» (Mt 26,64). Jesús explicitava així el sentit messiànic del salm. I la fe ens fa cantar amb aquesta mateix esperit la pregària del salmista. El rei és enaltit a la més alta dignitat possible: «Seu a la meva dreta» li diu el Senyor (v. 1). A través d’aquesta reialesa es manifesta la reialesa de Déu. D’aquesta manera la història d’Israel, amb els seus profetes i els seus reis, condueix al futur messiànic que culmina en Jesús que mor i ressuscita i seu a «la dreta de Déu», tal com diem en el Credo. Aquest salm és una meditació sobre la primacia absoluta de Déu i la seva reialesa en el món, que és afirmada tant en l’Antic com en el Nou Testament. L’autèntic rei és sempre el Senyor. Per això és un salm que rebutja radicalment qualsevol intenció, qualsevol pretensió de guiar la història. Només el Senyor guia la història i venç els seus enemic i els del seu poble, fent d’ells l’escambell dels seus peus (v. 1). Tot el que és bo i just pertany al Senyor. L’apòstol Pau ho recorda als corintis: «Crist ha de regnar fins que Déu haurà posat tots els enemics sota els seus peus. El darrer enemic destituït serà la mort» (1Co 15,25-26). Jesús ressuscitat continua la seva obra de salvació. L’Església llatina clou l’any litúrgic amb la festa de Crist Rei de l’univers. És la funció sacerdotal que el Pare ha donat al Fill que ha ressuscitat d’entre els morts. Aquest era el voler de Déu des de l’inici de la història de la salvació amb Abraham, tal com suggereix el salmista quan diu: «El Senyor no es desdiu del que jurà: Ets sacerdot per sempre segons l’ordre de Melquisedec» (v. 4). L’Església, cos de Crist, rep del seu Senyor la missió de ser profeta, rei i sacerdot. La funció sacerdotal -confiada a la comunitat dels creients- és la de beneir en nom del Senyor el món sencer, és a dir, alliberar-lo de tot esclavatge (els enemics esdevindran «l’escambell dels seus peus») vencent definitivament el mal («judica els pobles, amuntega cadàvers, abat caps arreu de la terra»). És el poder d’estimar i guarir que el Senyor concedeix als seus deixebles perquè, tenint el ressuscitat a la seva dreta, accelerin la vinguda del Regne sobre la terra.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
