III del temps ordinari
Pregària per la unitat dels cristians. Memòria particular de les Esglésies i comunitats eclesials (luteranes, reformades, metodistes, baptistes, pentecostals).
Llegir més
Primera Lectura
Isaïes 8,23-9,3
Però no hi haurà més obscuritat
per als qui vivien en l'angoixa.
En temps passat, el Senyor deshonrà
la terra de Zabuló i de Neftalí;
però ara el Senyor ha honorat
la ruta del mar,
l'altra banda del Jordà,
la Galilea dels pagans.
El poble que caminava en la fosca
ha vist una gran llum;
una llum ha resplendit
per als qui vivien
al país tenebrós.
Tu, Senyor, els has multiplicat,
els has omplert
d'una alegria immensa.
S'alegren davant teu
com la gent a la sega,
com els vencedors
que es reparteixen el botí.
El jou que els afeixugava,
la barra que duien a l'espatlla,
el garrot del seu opressor,
tot ho has trossejat
com el dia de Madian.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
