Pregària per la unitat dels cristians. Memòria particular de les comunitats cristianes a Europa i a Amèrica. Llegir més
Pregària per la unitat dels cristians. Memòria particular de les comunitats cristianes a Europa i a Amèrica.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L’Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Salm 39 (40), 2-3.7-8.10-11
2 Tenia posada l’esperança en el Senyor,
i ell, inclinant-se cap a mi,
ha escoltat el meu clam.
3 M’ha tret de la fossa profunda,
del llot i del fangar.
Ha plantat els meus peus sobre la roca,
ha fet segurs els meus passos.
7 Tu m’has dit a cau d’orella
que no vols oblacions ni sacrificis,
que no demanes holocaust ni expiació.
8 Per això et dic:
«Aquí em tens.
En el llibre hi ha escrit de mi
10 Anuncio amb goig la salvació
davant de tota l’assemblea.
No puc deixar d’anunciar-la;
prou que ho saps, Senyor.
11 No he amagat la teva salvació dins el meu cor;
he fet conèixer que ets fidel i salvador.
No he amagat la lleialtat del teu amor
davant de tota l’assemblea.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
La litúrgia, que fa uns dies ens feia pregar amb els darrers versets del salm 40, ara posa als nostres llavis les primeres estrofes del salm. El creient dóna gràcies al Senyor perquè ha vingut a ajudar-lo quan es trobava en perill la seva vida. Ha pregat al Senyor amb insistència, i ell ha vingut a salvar-lo.
Quan el salmista diu: «Tenia posada l’esperança en el Senyor», vol assenyalar que l’esperança en el Senyor ha tingut la seva resposta. El Senyor mai no decep els qui confien en ell. I continua dient el salmista: «i ell inclinant-se cap a mi, ha escoltat el meu clam» (v. 2). El Senyor és un pare bo, que està atent al crit dels seus fills, els escolta i sempre és a punt de socorre’ls. La misericòrdia diligent de Déu fa brollar del cor del creient un «càntic nou». El salmista, volent subratllar la primacia de la misericòrdia de Déu, deixa a Déu la iniciativa: «Ha inspirat als meus llavis un càntic nou, un himne de lloança al nostre Déu» (v. 3). El creient posa només en Déu la seva confiança, «no busca l’ajut dels idòlatres, que es refien d’esperances enganyoses» (v. 5). Tota idolatria és rebutjada. Només Déu és el Senyor de la vida. Aquesta fe del creient bíblic no és qüestió de ritus i preceptes, sinó de cor, de confiança, d’abandó a Déu. Per això el salmista pot dir: «no vols oblacions ni sacrificis, no demanes holocaust ni expiació» (v. 7). El creient sap que la fe no prové dels ritus sacrificials sinó de l’escolta de Déu. Per això el salmista canta: «Tu m’has dit a cau d’orella...», és a dir, ha escoltat la Paraula del Senyor i la resposta ha estat immediata: «Per això et dic: Aquí em tens» (v. 7). En aquesta breu frase es posa de manifest la dimensió interior de la fe bíblica, una fe que modela el cor i illumina els comportaments. És una fe interior però no pas privada. El creient sent la necessitat de comunicar a l’assemblea l’amor que ha rebut del Senyor: «Anuncio amb goig la salvació davant de tota l’assemblea. No puc deixar d’anunciar-la; prou que ho saps, Senyor» (v. 10). Sí, el testimoniatge públic de l’amor del Senyor és part essencial de la fe bíblica. El Senyor no salva de manera individual, els uns separats dels altres. El Senyor salva reunint-nos tots en un poble, arrencant-nos de les cadenes de la solitud i de la mort. El poble dels salvats per Déu, podríem comparar Israel amb l’Església, és cridat a testimoniar al món, cadascú a la seva manera, que l’amor transforma els cors i aplega els dispersos. Per això el creient canta: «No he amagat la teva salvació dins el meu cor» (v. 11). Ser testimoni visible de l’amor de Déu forma part de la fe, i ningú en queda exclòs: «No he amagat la lleialtat del teu amor davant de tota l’assemblea» (v. 11), canta el salmista. El Senyor confia a tota l’assemblea la missió de mostrar al món la força transformadora del seu amor.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
