Jornada europea de la Memòria de l'Holocaust, de la Xoà Llegir més
Jornada europea de la Memòria de l’Holocaust, de la Xoà
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Salm 36 (37), 3-6.23-24.39-40
3 Confia en el Senyor i fes el bé;
habitaràs en el país, hi viuràs segur.
4 Que sigui el Senyor la teva delícia:
ell et donarà el que desitja el teu cor.
5 Encomana al Senyor els teus camins,
confia en ell, i ell intervindrà.
6 Farà que brilli la teva justícia com la llum;
el teu dret, com el sol de migdia.
23 El Senyor guia els passos de l’home,
el manté ferm i vetlla el seu camí;
24 si mai cau, no queda estès a terra,
perquè el Senyor li allarga la mà.
39 És el Senyor qui salva els justos,
els protegeix en dies de perill.
40 El Senyor els ajuda i els allibera,
els allibera dels malvats i els salva,
perquè en ell es refugien.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
La litúrgia ens fa cantar alguns versets del salm 37. És la reflexió d’un creient, que adopta el to d’una lliçó dirigida a explicar als «justos» el sentit de la seva vida i de les seves aspiracions. L’home savi, el mateix salmista, potser vol frenar les inquietuds d’aquells que se senten desillusionats veient la prosperitat dels malvats. Retorna l’objecció insistent que es troba sovint a les Escriptures: Per què, si Déu castiga els malvats, el just pateix? L’autor, amb una fe ferma en Déu que premia i castiga, aporta la seva visió d’home espiritual, i assegura que la vida viscuda sota la mirada de Déu és per si mateixa un bé superior a totes les afliccions que el just experimenta en la terra, i sempre es preferible a la efímera i enganyosa vida del impiu: «Confia en el Senyor i fes el bé, habitaràs en el país, hi viuràs segur» (v. 3). Pot, per tant, exhortar a no envejar el malfactor, a no envejar la vida que porta, ni l’èxit que obté, ni la riquesa que acumula. Si l’enveja, és senyal que pensa com ell, que aprecia el mateix que el malvat aprecia, és a dir, que el sentit de la vida i el valor d’un home resideixen en les coses que s’acumulen. L’home ha de canviar el seu cor, com dirà el mateix Jesús: «Perquè on tens el tresor, hi tindràs el cor» (Mt 6,21). El just està cridat a canviar radicalment la manera de mirar el món i les coses: «Que sigui el Senyor la teva delícia» (v. 4), i també: «Val més la pobresa d’un sol just que l’opulència de molts malvats» (v. 16). Envejar l’impiu significa tenir un cor semblant al seu. El just, ni tan sols ha d’enfadar-se amb ell: «Reposa en el Senyor i espera en ell, no t’exasperis contra aquells que triomfen, contra els homes intrigants, No t’irritis ni t’indignis, no t’exasperis, que només faries mal, i els qui fan el mal seran exclosos del país, però el qui espera en el Senyor posseirà la terra» (vv. 7-9). No s’ha de tenir enveja ni enfadar-se per la fortuna del malvat. És enganyosa, i les seves construccions cauen soles. D’altra banda, els enemics dels Senyor s’assecaran com la verdor dels prats, s’esvairan com el fum; l’impiu desapareix, i si el busques no el trobes, canta el salmista. El Senyor farà justícia, però la farà de manera diferent als nostres pensaments. Qui segueix el Senyor ha de deixar-se purificar el cor pels pensaments de Déu i pel seu amor sense límits. Per això el just no s’ha d’enfadar mai ni deixar-se portar per l’enveja: «No t’exasperis pel triomf dels dolent, no envegis els qui obren malament» (v. 1).
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
