LA PREGÀRIA CADA DIA

Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Salm 31 (32), 1-2.5-8

¹ Feliç el qui ha estat absolt de la falta
  i ha vist que un vel cobria el seu pecat.

² Feliç l’home a qui el Senyor no té en compte la culpa
  i que dintre seu ja no manté l’engany.

⁵ Però ara reconec el meu pecat,
  no t’encobreixo més la meva culpa.
  He dit: «Confessaré la meva falta al Senyor.»
  I tu m’has perdonat la culpa comesa.

⁶ Per això et supliquen els fidels
  a l’hora propícia;
  per més que creixin les aigües,
  a ells ni els tocaran.

⁷ En tu he trobat el meu recer,
  em guardes del perill.
  Fes que ells celebrin al meu voltant
  que tu, Senyor, m’has salvat.

⁸ Em dius: «Jo mateix t’instruiré,
  t’ensenyaré el camí que has de seguir;
  t’aconsellaré, els meus ulls vetllaran per tu.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

La litúrgia ens torna a proposar, després de no gaires dies, uns versets del salm 32. I el vincula a la lectura del llibre del Siràcida, que convida el pecador a tornar a Déu: «Torna al Senyor i abandona el pecat, suplica-li i es tornarà petit l’obstacle que et faria ensopegar. Retorna a l’Altíssim i allunya’t del mal, que ell mateix et conduirà de les tenebres a la llum de la salvació. Odia tot el que és detestable» (17,25-26). El salmista canta l’alegria, la felicitat del pecador que ha estat perdonat. El text defineix el perdó amb tres verbs. El pecat «ha estat absolt», literalment «ha estat tret». El pecat, que era com un pes que portàvem sobre les nostres espatlles, ha estat tret per Déu. El pecat «ha esta perdonat», diu el salm que «un vel cobria el seu pecat», és a dir, Déu l’amaga als seus i als nostres ulls, que significa que Déu l’ha cancel•lat. Escriu sant Ambròs: «L’expressió cobrir el pecat s’aplica a qui és perdonat, perquè ell el cancel•la completament i el considera com si mai no hagués existit». I, finalment, el pecat ja no es «tingut en compte», és a dir ja no consta en la llista de les obres del pecador. El profeta Isaïes escriu: «Tot i que els vostres pecats són com l’escarlata, es tornaran blancs com la neu; tot i ser vermells com el carmí, es tornaran com la llana» (Is 1,18). El salmista contraposa la joia de qui obre el cor a Déu i rep el seu perdó, a l’angoixa de qui resta tancat en si mateix i no es confia al Senyor. «Mentre jo callava la culpa, —escriu el salmista— se’m consumien les forces de tant cridar tot el dia. Mentre nit i dia la teva mà pesava damunt meu, s’eixugava el meu vigor com en les secades d’estiu» (vv. 3-4). Subratllant el seu silenci («mentre jo callava»), el salmista ens recorda l’instint que habita dins nostre d’amagar a Déu el nostre pecat, als altres i també a nosaltres mateixos, pensant que així el suavitzem si és que no l’apartem. En realitat, el pecat no pot ser apartat, sinó perdonat i cancel•lat. Ver veure que no es veu o, pitjor encara, voler-lo justificar significa romandre en la mentida. I la mentida fa viure malament, pesa, empresona i asseca l’ànima com diu el salmista: «s’eixugava el meu vigor com en les secades d’estiu». En aquest sentit podem comprendre aquell lligam, que el salmista subratlla, entre el pecat i la malaltia, entre el pecat i els mals que patim. El salm ens ve a dir, que el pecat no és una dimensió abstracta i buida; al contrari, incideix sobre la vida, condiciona les conductes, empresona el cor. No és possible, per tant, deixar-lo enrere, sense un canvi de cor real. El salmista, que ha entès tot això, decideix confessar a Déu el seu pecat: «Però ara reconec el meu pecat, no t’encobreixo més la meva culpa» (v. 5). Si la mentida esmorteeix, la sinceritat davant de Déu fa reviure: ja no cal fingir ni amb tu mateix, ni amb Déu, ni amb els altres, i et sents lliure. Reconèixer el propi pecat, i per tant confessar-lo a Déu, no és un gest humiliant, sinó un acte de sinceritat, no disminueix la pròpia dignitat, al contrari, l’exalta. Demanar perdó és reconèixer el Senyor com un Pare que comprèn la fragilitat dels seus fill i que els perdona: «He dit: «Confessaré la meva falta al Senyor.» I tu m’has perdonat la culpa comesa» (v. 5). Un antic savi cristià, Cassiodor, escrivia: «Llegim aquest salm amb atenció, i experimentem remordiment al cor; de fet, ¿en quin salm és just reflexionar amb més atenció sinó en el que els pecats són perdonats per les paraules d’un Jutge com aquest? El salm té aquesta particular i única característica, que mentre els altres salms penitencials en la seva conclusió exulten segons l’impuls d’un penediment vingut del cel, nomes en aquest el Senyor promet misericòrdia i joia». El salmista que ha viscut l’experiència del pecat i de la consegüent vida enganyosa i trista, amb el perdó retroba la llibertat. Per això des del principi exclama: «Feliç l’home a qui el Senyor no té en compte la culpa i que dintre seu ja no manté l’engany» (v. 2).