LA PREGÀRIA CADA DIA

Lectura de la Paraula de Déu

Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria

L’Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.

Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria

Salm 49 (50), 5-8.14.23

⁵ «Aplegueu els meus fidels,
  que amb l’ofrena d’una víctima
  van concloure amb mi una aliança.»

⁶ El cel proclama la seva justícia,
  és Déu mateix qui judica.

⁷ «Escolta, poble meu, que et vull parlar;
  Israel, jo testifico contra tu:
  Jo sóc el Senyor, el teu Déu.

⁸ »No és pas pels sacrificis que et reprenc:
  constantment m’ofereixes holocaustos.

¹⁴ »Ofereix a Déu víctimes d’acció de gràcies,
  compleix el que has promès a l’Altíssim.

²³ »El qui ofereix víctimes d’acció de gràcies
  reconeix la meva glòria.
  L’home que camina honradament
  veurà la salvació de Déu.»

Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria

Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.

Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria

La litúrgia ens proposa avui de nou el salm 50 per ajudar a la comprensió del fragment del Siràcida on es declarat el vincle indissoluble entre el culte a Déu i l’amor per la justícia i l’almoina als pobres. El salm que té un caràcter litúrgic ajuda a comprendre la falsedat d’un culte al Senyor mentre la vida quotidiana és marcada per la injustícia i l’egocentrisme. És una dimensió que travessa tota la Bíblia, tan en l’Antic com en el Nou Testament. Basta pensar en la paràbola del Bon Samarità, en la qual Jesús condemna durament el sacerdot i el levita —representants del culte— els quals no s’aturen a ajudar l’home mig mort que per suposat havien vist. El salmista imagina Déu demanant de reunir una assemblea: «Aplegueu els meus fidels, que amb l’ofrena d’una víctima van concloure amb mi una aliança» (v. 5). El Senyor, des del cel, veu els comportaments dels seus fidels que no pot suportar més. Ja en el verset precedent el salmista canta: «Ve el nostre Déu, i no callarà» (v. 3). I vet aquí el que diu el Senyor als seus fidels aplegats davant seu: «Escolta, poble meu, que et vull parlar; Israel jo testifico contra tu. Jo sóc el Senyor, el teu Déu. No és pas pels sacrificis que et reprenc: constantment m’ofereixes holocaustos» (vv. 7-8). Però el Senyor no pot suportar la distancia entre el culte extern i la llunyania del seu cor i, per tant, de la seva misericòrdia. En els versets immediatament posteriors diu amb claredat: «Però, puc acceptar vedells de casa teva o bocs dels teus ramats, quan són meus els animals feréstecs i tinc molt de bestiar per les muntanyes» (vv. 9-10). El Senyor, que estima el seu poble gratuïtament, no suporta que es miri de «comprar-lo» amb els rituals i les ofrenes. El Senyor vol l’amor dels seus fills, vol el seu abandó, la seva confiança. Per això repeteix amb solemnitat: «Jo sóc el Senyor, el teu Déu». Darrera d’aquesta afirmació hi ha tota la història de la salvació que Déu ha realitzat pel seu poble. Per això, davant de Déu el poble creient només pot rebre, no donar: només pot dependre, no pagar; només pot obeir, no decidir. El culte veritable, per tant, no consisteix en presentar-se davant de Déu amb l’actitud de qui presumeix dels propis mèrits o, encara pitjor, de qui pretén la salvació. El poble creient —i cada fidel— es situa davant del Senyor donant-li gràcies i lloant-lo pels molts beneficis rebuts. Diu el salmista: «Ofereix al Senyor víctimes d’acció de gràcies, compleix el que has promès a l’Altíssim» (v. 14). Déu no suporta un culte que la vida desmenteix. En els versets següents el salmista posa de manifest que un culte deslligat de l’amor no és una simple qüestió de poca fe, sinó d’autèntica impietat: «Per què parles tant dels meus preceptes i t’omples la boca amb la meva aliança, tu que detestes la correcció i tant se te’n dóna de les meves paraules?» (v. 16). La senyoria de Déu es reconeix en un culte que va acompanyat de la misericòrdia. El salmista fa dir a Déu: «El qui ofereix víctimes d’acció de gràcies reconeix la meva glòria. L’home que camina honradament veurà la salvació de Déu» (v. 23). L’apòstol Joan, ho dirà clarament: «Si algú afirmava: «Jo estimo Déu», però detestava el seu germà, seria un mentider, perquè el qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu» (1Jo 4,20). Carles de Foucauld va escriure: «La gran lliçó que proporciona aquest salm és que no cal honorar Déu amb l’ostentació material, sinó amb l’amor i la pregària que ve del fons del cor. L’ostentació del culte pot ser en si mateix bo i correcte, però no representa la profunditat del culte a donar a Déu, que neix dels nostres cors, de la nostra vida, del nostre amor»