Memòria del Beat Oscar Arnulfo Romero, màrtir, assassinat el 1980 a l'altar durant la celebració de l'Eucaristia. Memòria de la massacre de les Fosses Ardeatines, que va tenir lloc a Roma el 1944, on 335 persones van ser assassinades pels nazis. Llegir més
Memòria del Beat Oscar Arnulfo Romero, màrtir, assassinat el 1980 a l’altar durant la celebració de l’Eucaristia. Memòria de la massacre de les Fosses Ardeatines, que va tenir lloc a Roma el 1944, on 335 persones van ser assassinades pels nazis.
Lectura de la Paraula de Déu
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Marc 12,28-34
Llavors un dels mestres de la Llei, que havia sentit la discussió i havia trobat bona la resposta de Jesús, se li va acostar i li va fer aquesta pregunta:
--Quin és el primer de tots els manaments?
Jesús va respondre:
--El primer és: Escolta, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l'únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament i amb totes les forces. El segon és aquest: Estima els altres com a tu mateix. No hi ha cap manament més gran que aquests.
Llavors el mestre de la Llei li digué:
--És veritat, mestre. Amb tota la raó dius que ell és l'únic i que no n'hi ha d'altre fora d'ell , i que estimar-lo amb tot el cor, amb tot l'enteniment i amb totes les forces i estimar els altres com a si mateix val més que tots els holocaustos i sacrificis.
Jesús, veient que havia parlat assenyadament, li digué:
--No ets pas lluny del Regne de Déu.
I ningú no s'atreví a fer-li cap més pregunta.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
El fragment de l’Evangeli de Marc que hem escoltat, ens situa en el ministeri de Jesús a Jerusalem. Entre l’hostilitat dels dirigents del pobre, cada vegada més amenaçant, hi ha la demanda sincera d’un escriba que es dirigeix a Jesús i li pregunta: «Quin és el primer de tots els manaments?» En general l’escriba és un bon coneixedor de la Llei, però aquesta vegada aquest s’acosta al Mestre no per posar-lo a prova, sinó tot al contrari, per aprendre d’ell un ensenyament decisiu. I ha fet bé perquè ningú pot ser mestre de si mateix. Tots tenim necessitat de demanar al Senyor el sentit de les Escriptures per la nostra vida. Per desgràcia ens oblidem amb facilitat d’escoltar les Escriptures, de pregar, pensant que ja sabem fer bé les coses i de quina manera viure. És el pecat de l’autosuficiència. Pensem que podem fer sense Déu i sense la seva paraula. L’escriba és avui davant nostre i es dirigeix a Jesús també per nosaltres: «quin és el cor de l’Evangeli?» Jesús respon que el «primer manament» és doble: estimar Déu i estimar el proïsme. Són dos amors inseparables; és més, formen un sol amor, una sola cosa. Escriu l’apòstol Joan: «el qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu» (1Jn 4, 20). Jesús que ha estimat Déu sobre tota altra cosa, més que a la seva pròpia vida, i que igualment ha estimat els homes sobre tota altra cosa, més que a la seva pròpia vida, ens ofereix l’exemple més alt de l’observança del «primer» manament. L’escriba, satisfet de la resposta de Jesús, es va sentir dir que no era lluny del regne de Déu. A nosaltres se’ns ha donat molt més. Aprenem d’ell la disponibilitat a demanar i la promptitud a rebre.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
