Lectura de la Paraula de Déu
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Joan 4,43-54
Dos dies després, Jesús se'n va anar d'allà cap a Galilea. Ell mateix havia assegurat que un profeta no rep cap honor al seu poble. Així, doncs, quan va arribar a Galilea, els galileus el van acollir, perquè ells també havien anat a la festa a Jerusalem i havien vist tot el que Jesús hi havia fet en aquella ocasió.
Va tornar, doncs, a Canà de Galilea, on havia convertit l'aigua en vi.
A Cafarnaüm hi havia un funcionari reial que tenia el fill malalt. Quan va sentir que Jesús havia vingut de Judea a Galilea, anà a trobar-lo i li va demanar que baixés a guarir el seu fill, que estava a punt de morir. Jesús li digué:
--Si no veieu senyals i prodigis, no creieu.
El funcionari li contestà:
--Senyor, baixa abans no es mori el meu fill!
Jesús li digué:
--Vés, que el teu fill viu.
Aquell home va creure en la paraula que Jesús li havia dit i es posà en camí. Mentre baixava a Cafarnaüm, els seus criats l'anaren a trobar i li digueren:
--El teu fill viu!
Ell els va preguntar a quina hora s'havia posat millor. Els criats li respongueren:
--Ahir, a la una del migdia, el va deixar la febre.
Llavors el pare s'adonà que era exactament l'hora en què Jesús li havia dit que el seu fill vivia. I van creure ell i tota la seva família.
Aquest segon senyal prodigiós, Jesús el va fer quan arribà a Galilea des de Judea.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Avui comença la quarta setmana de Quaresma i en les lectures de la Santa Litúrgia se’ns presenta a Jesús com a Senyor de la vida. Es reciten les paraules del profeta Isaïes: «Crearé un cel nou i una terra nova. Ningú no es recordarà del passat, no hi pensarà mai més. Alegreu-vos, exulteu amb una joia eterna pel que jo crearé: crearé una Jerusalem joiosa, el seu poble desbordarà d’alegria. Jo mateix exultaré per Jerusalem i m’alegraré pel meu poble. no s’hi sentirà mai més cap plor ni cap crit de dolor. Ja no hi haurà nadons que visquin pocs dies, ni adults que no arribin a una llarga vellesa. Morirà jove qui mori a cent anys, i tindran per maleït el qui no hi arribi. Construiran cases i les habitaran, plantaran vinyes i en menjaran els fruits (65,17-21)». El profeta prenunciava els temps del Messies, els de Jesús. I l’Evangelista presenta el cel nou i la terra nova on el Senyor de la vida venç la mort. L’Evangeli de Joan, la lectura del qual ens acompanyarà fins al final de la Quaresma, ens presenta Jesús que ha tornat a Galilea, la seva terra, no obstant s’hagi dit que ningú és profeta a la seva terra. En realitat, l’evangelista n’amplia el sentit i l’estén a la humanitat sencera: Jesús no ha vingut només pels jueus (la seva pàtria), és a dir aquells que formaven part del poble d’Israel, sinó per tots els homes sigui quina sigui la cultura, ètnia o fe a la que pertanyin. Efectivament, la fe no es sosté en privilegis humans o característiques terrenals, sinó en l’adhesió del cor a Jesús i al seu Evangeli. Això és el que li passa al funcionari de Cafarnaüm. Ell confia en Jesús no perquè hagi vist senyals o miracles singulars, sinó perquè ha cregut en la seva paraula, la que ha dit a propòsit del fill malalt. Diu l’evangelista que «mentre caminaven» té lloc la guarició. És a dir que es tracta d’una mena de miracle a distància. El funcionari real és per això model del perfecte deixeble. Amb una sola frase, l’evangelista, resumeix la situació: «Aquell home va creure en la paraula que Jesús li havia dit i es posà en camí». El deixeble de Jesús, podríem dir, no ha de fer altra cosa que imitar puntualment el que va fer el funcionari, que va creure abans de veure la guarició del seu fill. I no era membre del poble d’Israel ni freqüentava la sinagoga. Però acull sense vacillar la paraula de Jesús i es posa en camí. Per aquesta fe li va ser tornat el fill guarit. Amb aquest funcionari de Cafarnaüm continuem el nostre camí cap a la Pasqua per experimentar en nosaltres mateixos la força de guarició de l’Evangeli.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
