LA PREGÀRIA CADA DIA

Lectura de la Paraula de Déu

Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria

L’Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.

Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria

Joan 5,1-3.5-16

Després d'això, en ocasió d'una festa dels jueus, Jesús pujà a Jerusalem. Hi havia a Jerusalem, vora la porta de les Ovelles, una piscina amb cinc pòrtics, anomenada Betzata en la llengua dels hebreus. Sota aquells pòrtics hi jeia una multitud de malalts: cecs, coixos, paralítics. ( Entre ells hi havia un home, malalt des de feia trenta-vuit anys. Jesús, en veure'l ajagut i sabent que estava així des de feia molt de temps, li diu:
--Vols curar-te?
El malalt li respongué:
--Senyor, no tinc ningú que em tiri a la piscina en el moment que es remou l'aigua i, mentre jo hi vaig, un altre hi baixa abans que jo.
Jesús li diu:
--Aixeca't, pren la teva llitera i camina.
A l'instant, aquell home va quedar curat, prengué la llitera i caminava.
Aquell dia era dissabte. Per això els jueus deien al qui havia estat guarit:
--Avui és dissabte i no t'és permès de portar la llitera.
Ell els respongué:
--El qui m'ha posat bo m'ha dit: "Pren la teva llitera i camina."
Li preguntaren:
--Qui és l'home que t'ha dit: "Pren la teva llitera i camina"?
Però el qui havia estat guarit no sabia qui era, perquè Jesús s'havia escapolit aprofitant la gentada que hi havia en aquell indret. Més tard, Jesús el va trobar al temple i li digué:
--Ara estàs curat. No pequis més, que no et passin coses pitjors.
Aquell home anà a comunicar als jueus que era Jesús qui l'havia posat bo. Per aquest motiu, perquè havia fet això en dissabte, començaren a oposar-se-li.

Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria

Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.

Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria

L’evangelista Joan, que guiarà els nostres passos en els pròxims dies, ens porta a Jerusalem a la vora d’una piscina, anomenada Betzata («casa de la misericòrdia»). Era un lloc reservat, sagrat i miraculós. Al seu voltant s’hi reunien cecs, coixos, esguerrats i paralítics, esperant que un àngel remogués l’aigua. No nhi havia prou amb l’aigua, era necessari que un àngel l’agités, podríem dir que la Paraula de Déu havia de bofegar per tornar aquell lloc realment casa de misericòrdia. Freqüentment la tradició ha imaginat l’Església, o millor la comunitat dels creients, com una font sempre oberta que acull a tothom sense cap mena de distinció. Són boniques algunes icones que representen a Maria junt a una font que apaga la set dels pobres i els desvalguts. A Joan XXIII li agradava comparar l’Església a la font del poble a la qual tots es dirigeixen per calmar la seva set. Aquesta piscina és un exemple en el qual la nostra comunitat ha d’inspirar-se. No és un lloc màgic, demana sempre la presència d’un àngel. Hi havia un paralític que jeia allí des de feia trenta vuit anys, avui el definiríem com un malalt «crònic», que és com s’acostuma a definir amb indiferència a qui no té cap esperança de guarició. Estava a l’espera que algú, precisament un àngel, l’ajudés. Tanmateix ja havia perdut tota esperança. Però passa Jesús. Els seus ulls es creuen amb els del paralític i li pregunta: «Vols curar-te?» Potser era el primer que s’aturava a donar-li una mica d’esperança. Finalment no estava sol. Per tant, d’aquesta proximitat novella reneix l’esperança. L’interès de Jesús li obre el cor. I confia a l’amic inesperat la profunda amargura de molts anys de desil•lusions. Quan s’està sol és difícil curar-se. I n’hi ha tants avui dia que són deixats sols precisament en el moment en el qual és més gran la seva debilitat! Amb Jesús ha arribat l’àngel de veritat que mou el cor i els membres d’aquell home, de cada home. Jesús li diu: «Aixeca’t, pren la teva llitera i camina». Potser també nosaltres hauríem de sentir aquestes paraules i alçar-nos del nostre egoisme per ser «àngels» per aquells que necessiten ajuda i consol.