LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària de la santa creu
Paraula de déu cada dia
Libretto DEL GIORNO
Pregària de la santa creu
Divendres 31 de març


Lectura de la Paraula de Déu

Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria

Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.

Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria

Joan 7,1-2.10.25-30

Després d'això, Jesús continuava recorrent Galilea. No volia anar a Judea, perquè els jueus buscaven de matar-lo. Però era a prop la festa jueva dels Tabernacles, Però, quan els germans de Jesús hagueren anat a la festa, ell també hi va pujar, no públicament, sinó d'amagat. Alguns de Jerusalem deien:
--¿No és el qui volien matar, aquest? Ara parla obertament, i no li diuen res. ¿És que les nostres autoritats l'han reconegut realment com el Messies? Quan arribarà el Messies, ningú no sabrà d'on és. D'aquest, en canvi, sí que ho sabem.
Llavors Jesús, que estava ensenyant en el temple, va exclamar:
--És cert que em coneixeu i sabeu d'on sóc, però jo no he vingut per mi mateix. El qui m'ha enviat és digne de crèdit, però vosaltres no el coneixeu. Jo sí que el conec, perquè vinc d'ell, i és ell qui m'ha enviat.
Després de sentir això, intentaven d'agafar Jesús, però ningú no el va detenir, perquè encara no havia arribat la seva hora.

 

Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria

El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.

Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria

L’evangelista Joan inicia amb aquest fragment les controvèrsies més enceses entre Jesús i els seus contraris. Jesús es troba encara a Galilea i no vol anar a Jerusalem per no caure en mans dels seus enemics. Però quan s’acosta la festa dels Tabernacles decideix anar al temple amb els seus germans per evitar que el coneguin. Probablement sigui reconegut, i de seguida s’obre un debat entre la gent. Era ja notori que els caps del poble volien matar-lo per impedir que continués la seva predicació. I amb alguna ironia la gent es preguntava si no havien reconegut en ell al Crist. Però afegien, mostrant també la seva incredulitat, que de Jesús en coneixien l’origen mentre que el Crist no se sap d’on vindrà. En aquest moment Jesús es posa novament a ensenyar públicament en el temple i revela la seva incredulitat. Respon que ell sap prou bé d’on ve i coneix qui l’ha enviat entre els homes. Aquesta és l’essència de la seva predicació. Qui l’escolta i el segueix es posa per això en el camí de la salvació, la de la coneixença del Pare i de l’adhesió confiada a Ell. Ara la veritat de l’Evangeli es rebutjada fins i tot pels qui l’escolten, els quals, com els seus dirigents, buscaven el moment d’agafar-lo. Aquesta és una història que es repeteix freqüentment i de vegades nosaltres mateixos hi estem involucrats. Quantes vegades mirem de «retocar» l’Evangeli, és a dir d’aïllar-lo, de desfigurar-lo, de fer-lo presoner dels nostres costums, d’anul•lar-ne la seva força transformadora! Ningú però aconsegueix acabar amb Jesús. L’evangelista Joan deixa ben clar que no són els qui el persegueixen els qui maten a Jesús. No en tenen la força. Serà el mateix Jesús qui s’entregarà als perseguidors perquè el portin fins a la creu. És ell que dóna la vida per nosaltres. Aquest és el sagrament de l’amor sense límits del Pare per a tots els homes.

PARAULA DE DÉU CADA DIA: EL CALENDARI

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.