LA PREGÀRIA CADA DIA

Homilia

Hem arribat a Pasqua després d’haver seguit Jesús els últims dies de la seva vida. El diumenge passat brandàvem amb alegria les branques d’olivera mentre ell entrava a Jerusalem. L’hem seguit en els seus tres darrers dies: ens ha acollit en el cenacle amb un desig fort d’amistat, que l’ha fet agenollar-se a rentar els peus i a donar-se com a pa «partit» i sang «vessada». Després ens ha volgut amb ell a l’Hort de les Oliveres, quan la tristesa i l’angoixa li oprimien el cor fins a fer-li suar sang. La seva necessitat d’amistat, que es feia evident cada vegada més, no va ser compresa, i els tres amics primer es van adormir i després, amb els altres, el van abandonar. L’endemà el trobem a la creu, sol i nu. Els guàrdies l’havien despullat, traient-li la túnica, quan en realitat ell ja s’havia despullat de la vida. Certament, es va donar completament per a salvar-nos. El dissabte va ser un dia trist, un dia buit també per a nosaltres. Jesús era darrere d’aquella pedra tan pesada. I, encara sense vida, la continuava donant baixant «als inferns», és a dir al punt més baix possible: ha volgut portar fins a l’extrem la seva solidaritat amb els homes.
L’Evangeli de Pasqua parteix del límit que marca la fosca de la nit. Escriu Joan que «encara era fosc» quan Maria Magdalena va anar al sepulcre. Encara era fosc a fora, i sobretot dintre el cor d’aquella dona, com en el cor de tothom que estimava aquell profeta que «tot ho havia fet bé». Era la fosca per la pèrdua de l’únic que l’havia compresa, que li havia dit el que duia al cor, i l’havia alliberada de tot allò que l’oprimia (escriu Lluc que havia estat alliberada de set dimonis). Maria s’encaminava al sepulcre amb el cor molt trist. Potser recordava els dies anteriors a la Passió, quan l’havia ungit amb un perfum preuat, i també els anys, pocs però intensos, que havia passat amb aquell profeta. L’amistat sempre és intensa amb Jesús. Es podria dir que a aquest home no se’l pot seguir de lluny, com va fer Pere aquells dies. Ha arribat el moment de passar comptes i d’escollir una relació definitiva. L’amistat de Jesús és d’aquelles que porta a considerar els altres amb més atenció que a un mateix: «Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics» (Jn 15,12). Maria de Magdala ho constata personalment aquell matí quan encara és de nit. El seu amic ha mort perquè l’ha estimada, a ella i a tots els deixebles, incloent-hi Judes.
Tan bon punt arriba al sepulcre, veu que la pedra de l’entrada, una llosa pesada com tota mort i tota separació, havia estat apartada. Ni tan sols entra. Corre de seguida a trobar Pere i Joan i els diu: «S’han endut el Senyor fora del sepulcre!», crida trasbalsada. Ni tan sols mort, pensa, el volen. I afegeix amb tristesa: «No sabem on l’han posat». La tristesa de Maria per la pèrdua del Senyor, encara que només es tracti de la seva despulla corporal, és com una bufetada a la nostra fredor i al nostre oblit de Jesús vivent. Avui, aquesta dona és un magnífic exemple per a tots els creients. Només amb uns sentiments com els seus dins el cor es pot trobar el Senyor ressuscitat.
Ella i la seva desesperació mouen Pere i l’altre deixeble que Jesús estimava. Tots dos «corren» immediatament cap el sepulcre buit. Havien començat junts a seguir el Senyor en la Passió, si bé a distància (Jn 18,15-16), però ara «corrien tots dos junts» per estar prop d’ell. És una cursa que expressa bé l’ànsia de qualsevol deixeble, de tota comunitat, que cerca el Senyor. Nosaltres potser haurem de tornar a córrer. El nostre caminar s’ha fet massa lent, potser feixuc per l’amor per nosaltres mateixos, per la por de relliscar i de perdre alguna cosa nostra, per la por de d’haver d’abandonar costums ben arrelats. Cal que procurem tornar a córrer, deixant el cenacle de portes tancades i anant cap el Senyor. La Pasqua també és pressa. Va arribar a la tomba en primer lloc el deixeble de l’amor: l’amor fa córrer més ràpid. Però també el pas més lent de Pere el va portar a les portes de la tomba; i tots dos van entrar. Pere va entrar primer i va observar un ordre perfecte: el llençol d’amortallar era al seu lloc com si se n’hagués extret el cos de Jesús, i el mocador «continuava lligat a part». No es percebia cap senyal de manipulació ni robatori: era com si Jesús s’hagués alliberat tot sol. No va haver de deslligar les benes com succeí amb Llàtzer. També l’altre deixeble va entrar i «veié» la mateixa escena: «ho veié i cregué», escriu l’evangelista. Havien vist els signes de la resurrecció, i es van deixar tocar el cor.
Llavors, en aquell moment, segueix l’evangelista, «encara no havien entès que, segons les Escriptures, Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts». Aquesta és sovint la nostra vida: una vida sense resurrecció i sense Pasqua, resignada davant els grans dolors i els drames dels homes, tancada en la tristesa dels nostres costums. La Pasqua ha vingut, la pedra pesada ha estat apartada i el sepulcre s’ha obert. El Senyor ha vençut la mort i viu per sempre. No podem quedar-nos tancats com si no haguéssim rebut l’Evangeli de la resurrecció. L’Evangeli és resurrecció, és renéixer a una vida nova. I hem d’anunciar-lo als quatre vents, en els cors, perquè s’obrin al Senyor. Aquesta Pasqua no pot passar en va, com si fos un ritus més o menys cansat, que es repeteix cada any. Ben al contrari, ha de canviar el cor i la vida de cada deixeble, de cada comunitat cristiana. Es tracta d’obrir les portes al ressuscitat que és enmig nostre, com llegirem en les aparicions als seus deixebles. Ell posa en el cor dels homes l’alè de la resurrecció, l’energia de la pau, la força de l’Esperit que ens renova. Escriu l’apòstol Pau: «Vosaltres vau morir, i la vostra vida està amagada en Déu juntament amb el Crist» (Col 3,3). La nostra vida està empeltada en Jesús ressuscitat i participa de la seva victòria sobre la mort i sobre el mal. Junt amb el ressuscitat entrarà al nostre cor el món sencer amb la seva esperança i el seu dolor, de la mateixa manera com ell mostra als deixebles les plagues presents encara en el seu cos ressuscitat perquè treballem amb ell pel naixement d’un cel nou i una terra nova, on ja no hi haurà ni dol, ni llàgrimes, ni mort, ni tristesa, perquè Déu serà tot en tots.