Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s’ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Joan 3,16-21
Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi cap dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna. Déu no ha enviat el seu Fill al món perquè el món fos condemnat, sinó per salvar-lo per mitjà d'ell. Els qui creuen en ell no són condemnats, però els qui no creuen ja han estat condemnats, perquè no han cregut en el nom del Fill únic de Déu. La condemna ha arribat per això: quan la llum ha vingut al món, els homes s'han estimat més la foscor que la llum, ja que les seves obres eren dolentes. Tots els qui obren el mal tenen odi a la llum, i no s'acosten a la llum perquè quedarien al descobert les seves obres. Però els qui viuen d'acord amb la veritat s'acosten a la llum perquè es vegin les seves obres, ja que les fan segons Déu.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
«Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna». En aquesta frase l’evangelista Joan ens ofereix una síntesi del seu evangeli. Mai no havia estat Déu tan a prop dels homes com quan es va fer semblant a nosaltres. Quina prova d’amor podria ser més gran que la seva amistat i la gran preocupació pel seu destí, molt més gran que la que demostrem els homes cap a nosaltres mateixos i el nostre proïsme? Hi ha un fals amor adreçat a un mateix que en realitat només és autoconservació i egoisme, és a dir, del tot oposat a la manera de ser del Fill que ha considerat la pròpia vida com un valor només si es gasta per als altres i no es guarda per a un mateix. Aquesta és la vida eterna de què Jesús parla a Nicodem, aquest és l’amor desmesurat i gratuït, que des de la seva crucifixió i resurrecció és donat als homes i llança una llum nova sobre la terra. A la llum de la passió de Jesús pels homes una passió viscuda fins al final es revelen els angles obscurs, les dureses de cor, es mostra el judici afilat que sovint fa miserable la nostra existència, i ens fa incapaços de portar fruits d’amor i misericòrdia. El Fill, de fet, no ve a condemnar el món, Jesús no obté satisfacció de la humiliació del món. Tot al contrari, quan el món es deixa illuminar per la llum de l’Evangeli, revela les belleses i les misèries de la vida de l’home. Esdevinguts més conscients de la necessitat de salvació i ja no més encegats per la foscor de l’egoisme, busquem en Jesús el camí de la veritable vida, seguint-lo en el camí que des de la foscor del Gòlgota l’ha portat a la resplendor de la resurrecció. Això significa la frase «els qui viuen d’acord amb la veritat»: es tracta de viure d’una manera concreta l’amor sense límits que Déu ha sembrat en el cor de cada home. El Senyor Jesús ha vingut per acollir-nos en el seu mateix dinamisme d’amor. Per això podem dir-nos «fills de la resurrecció».
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
