Per als jueus és el dia de la Xoà, en què es recorda l'extermini del poble jueu en els camps de concentració nazi durant la segona guerra mundial. Llegir més
Per als jueus és el dia de la Xoà, en què es recorda l’extermini del poble jueu en els camps de concentració nazi durant la segona guerra mundial.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Joan 3,31-36
»El qui ve de dalt està per damunt de tots. Els qui són de la terra són terrenals i parlen de manera terrenal. El qui ve del cel està per damunt de tots, i dóna testimoni d'allò que ha vist i sentit, però ningú no admet el seu testimoni. Els qui l'admeten, acrediten que Déu diu la veritat, perquè l'enviat de Déu comunica les paraules de Déu, ja que ell dóna sense límits l'Esperit. El Pare estima el Fill i ho ha posat tot a les seves mans. Els qui creuen en el Fill tenen vida eterna, però els qui es neguen a creure en el Fill no veuran la vida: el judici de Déu pesa damunt d'ells.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El fragment evangèlic que acabem d’escoltar continua el discurs de Jesús a Nicodem i, una vegada més, ens proposa la centralitat de la fe en ell. Nicodem és convidat a alçar la mirada de les coses de la terra, dels costums arrelats, de les conviccions religioses. Aquesta és una invitació que l’Evangeli ens fa també a nosaltres, tan sovint acostumats a una vida superficial i passiva, resignats a un present trist, i sense un futur d’esperança per nosaltres i pels altres. En les paraules adreçades a Nicodem, hi ha una invitació explícita a dirigir la mirada a Jesús: ell «ve de dalt» i «està per damunt de tots». Jesús és la veritable esperança per nosaltres i pel món. Ha baixat del cel per estar al nostre costat i comunicar-nos la seva vida amb el Pare: «El qui ve del cel diu Jesús parlant en tercera persona dóna testimoni d’allò que ha vist i sentit». Jesús revela el misteri de Déu, que altrament restaria impenetrable. Aquest és el sentit de la seva missió. Jesús no ha vingut per afirmar-se a si mateix o per presentar projectes personals per a dur a terme, com faria qualsevol de nosaltres. Jesús ha vingut del cel per comunicar als homes «les paraules de Déu», per donar a tothom «sense límits l’Esperit». D’aquí l’honor i la devoció que hem de tenir per les Santes Escriptures que contenen «les paraules de Déu». Som cridats cada dia a escoltar aquestes paraules i a meditar-les fins al punt de fer-nos-les nostres. La Bíblia no és per a nosaltres un llibre com qualsevol altre. Hem d’obrir les pàgines sagrades deixant-nos guiar per l’«Esperit» que en ha estat donat «sense límits». Escoltem les paraules de la Santa Escriptura no amb una curiositat superficial sinó deixant que arribin fins el nostre cor i puguin canviar la nostra vida. Això significa «creure en el Fill»: tenir l’Evangeli en el cor com la Paraula de la salvació. Per això qui les escolta i les conserva en el cor «té vida eterna».
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
