LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària de la santa creu
Paraula de déu cada dia
Libretto DEL GIORNO
Pregària de la santa creu
Divendres 28 de abril


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Joan 6,1-15

Després d'això, Jesús se'n va anar a l'altra banda del llac de Galilea o de Tiberíades. El seguia molta gent, perquè veien els senyals prodigiosos que feia amb els malalts. Jesús pujà a la muntanya i s'hi assegué amb els seus deixebles. Era a prop la Pasqua, la festa dels jueus.
Llavors Jesús alçà els ulls i, en veure la gran gentada que arribava al lloc on era, digué a Felip:
--On comprarem pa perquè puguin menjar tots aquests?
De fet, ho preguntava per posar a prova Felip, perquè ja sabia què volia fer.
Felip li va respondre:
--Ni amb dos-cents denaris no n'hi hauria prou per a donar un tros de pa a cadascú.
Un dels deixebles, Andreu, el germà de Simó Pere, li diu:
--Aquí hi ha un noiet que té cinc pans d'ordi i dos peixos; però què és això per a tanta gent?
Jesús digué:
--Feu seure tothom.
En aquell indret hi havia molta herba i s'hi assegueren; només d'homes, eren uns cinc mil. Llavors Jesús prengué els pans, digué l'acció de gràcies i els repartí a la gent asseguda, tants com en volgueren, i igualment repartí el peix. Quan tothom va quedar satisfet, va dir als seus deixebles:
--Recolliu els bocins que han sobrat, perquè no es perdi res.
Ells els van recollir i amb els bocins d'aquells cinc pans d'ordi ompliren dotze cistelles: eren les sobres després d'haver menjat.
Quan la gent veié el senyal prodigiós que ell havia fet, començaren a dir:
--Realment, aquest és el profeta que havia de venir al món.
Jesús s'adonà que venien a emportar-se'l per fer-lo rei, i es retirà altra vegada tot sol a la muntanya.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

El passatge evangèlic ens explica el miracle de la multiplicació dels pans segons l’Evangeli de Joan. L’evangelista crida l’atenció sobre la multitud que segueix Jesús amb motiu dels «senyals» que feia amb els malalts. Tots ells intuïen que es trobaven davant un home bo i fort que ajudava i guaria aquells que tenien minvada la salut i l’esperança. Jesús s’adonava d’aquesta set de salvació. Escriu l’evangelista, com si volgués remarcar la seva actitud misericordiosa, que Jesús «alçà els ulls» i va veure la multitud que venia a trobar-lo. No és com nosaltres que en general tenim els ulls girats cap a nosaltres mateixos i les nostres coses. I, tanmateix, hi ha una gran necessitat d’alçar els ulls més enllà d’un mateix i adonar-se d’aquells que pateixen i tenen necessitat d’ajuda. No són els deixebles sinó Jesús el qui se n’adona, i pregunta a Felip on podran comprar pa perquè mengin totes aquelles persones. Els apòstols —ben diversament del cor de Jesús— no saben fer altra cosa que fer-li notat la impossibilitat de trobar pa per a tanta gent. Era la observació més obvia, però també la més resignada. Andreu, present en el col•loqui, s’avança i diu que desgraciadament només tenen cinc pans de civada i dos peixos. Pràcticament no res. Per a ells el discurs queda tancat. Encara no havien entès que «allò que és impossible als homes, és possible a Déu». Haurem de recordar sovint aquestes paraules en lloc de resignar-nos tranquil•lament davant la dificultat. Però Jesús, que es deixa portar per l’amor apassionat per la gent, no es resigna. Els ordena de fer seure tota aquella gentada. I s’obre l’escena d’un gran banquet on tots queden saciats gratuïtament. L’evangelista evoca en els gestos i les paraules de Jesús la celebració de l’Eucaristia. Aquells pans, posats en les mans de Jesús, el compassiu, són suficients per a tots. A diferència dels sinòptics, aquí Jesús actua sol. Ell és qui pren els pans, els multiplica i els distribueix. Hi ha una relació directa entre el pastor i les ovelles. Ha estat suficient posar aquells pans en les mans del Senyor perquè tingués lloc el miracle. Les seves mans no es guarden res per a si mateix, estan acostumades a obrir-se, a ser generoses. Fins i tot per multiplicar la nostra debilitat. El miracle continua si nosaltres, com aquell noi, deixem la mesquinesa dels deixebles i posem a les mans del Senyor els pobres pans de civada que posseïm. La multitud volia proclamar-lo rei, però ell va fugir a la muntanya, sol. Jesús no menysprea la urgència del pa, en tot cas subratlla la necessitat d’alimentar-se amb un pa etern: l’amistat amb ell.

PARAULA DE DÉU CADA DIA: EL CALENDARI

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.