Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Joan 16,29-33
Els seus deixebles li diuen:
--Ara sí que parles clar i no amb imatges. Ara veiem que ho saps tot i que no necessites que ningú et faci preguntes. Per això creiem que has sortit de Déu.
Jesús els respongué:
--Ara creieu? Ve l'hora, més ben dit, ja ha arribat, que us dispersareu cadascú pel seu costat, i em deixareu sol. Però jo no estic sol, perquè el Pare és amb mi. Us he dit tot això perquè en mi trobeu la pau. En el món passareu tribulacions, però tingueu confiança: jo he vençut el món.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Els deixebles viuen en la presumpció d’haver-ho entès tot. Com que Jesús els havia obert el cor, cosa que revelava la bellesa de la vida amb el Pare que els era oferta també a ells, es pensaven que ja la posseïen. És la superficialitat de qui pensa la fe com una simple fórmula que només cal comprendre intellectualment. Jesús no perd la paciència, com hauríem fet nosaltres. Ell, com un Mestre bo i pacient, continua parlant als deixebles perquè creixin en l’amor. No els deixa a mercè del propi orgull i no vol que restin esclaus de creure’s que ja ho saben tot. Més aviat els enfronta amb la seva debilitat, amb la fragilitat de la seva vida que en poc temps els farà témer per ells mateixos i fugir davant l’amenaça d’estar implicats en la passió del seu Mestre. També aquest és un signe de la seva misericòrdia entranyable. Els porta a la seva dimensió real perquè només reconeixent la pròpia necessitat i els propis límits podran acceptar l’ajut que els ofereix. Els adverteix que aviat es dispersaran perquè no s’han fiat del seu Mestre i del seu ensenyament. Jesús, en efecte, restarà sol. És l’amarg esdeveniment de la passió fins a la creu. També els més amics l’abandonen. Només el Pare estava al seu costat. Jesús n’és ben conscient i, durant la passió, el Pare serà el seu únic refugi. El lligam indissoluble amb el Pare és, per a Jesús, la veritable pau. I Ell vol que els deixebles també en participin. L’autèntica pau no neix de pensar que s’està lliure de problemes i de límits, sinó de saber que el Senyor ens ajudarà en cada situació en què ens trobem. I certament podem tenir confiança en el seu poder bo que ha vençut la mort, que ja no és més la darrera paraula sobre la vida. És la tribulació a través la qual passar per trobar la Resurrecció a la vida nova.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
