Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Joan 17,20-26
»No prego només per ells, sinó també pels qui creuran en mi gràcies a la seva paraula. Que tots siguin u, com tu, Pare, estàs en mi i jo en tu. Que també ells estiguin en nosaltres, perquè el món cregui que tu m'has enviat. Jo els he donat la glòria que tu m'has donat, perquè siguin u com nosaltres som u. Que jo estigui en ells i tu en mi, perquè siguin plenament u. Així el món reconeixerà que tu m'has enviat i que els has estimat a ells com m'has estimat a mi. Pare, vull que els qui m'has confiat estiguin amb mi allà on jo estic i vegin la meva glòria, la glòria que m'has donat perquè m'estimaves des d'abans de crear el món. Pare bo, el món no t'ha conegut, però jo t'he conegut, i ells han reconegut que tu m'has enviat. Jo els he fet conèixer el teu nom, i els el faré conèixer més encara, perquè l'amor amb què m'has estimat estigui en ells, i jo també hi estigui.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L’Evangeli presenta la tercera i última part de la «pregària sacerdotal» de Jesús. S’acosta l’hora dramàtica de la passió. Ha alçat els ulls al Pare i ha pregat per aquell petit grup de deixebles. La seva mirada s’eixampla fins a contenir tots aquells que en qualsevol temps creuran en l’Evangeli gràcies a la predicació que escoltaran. Els murs del cenacle semblen eixamplar-se i als ulls de Jesús es presenta una nombrosa multitud d’homes i dones provinents de tota la terra, en espera de consolació i de pau. Jesús prega per aquest gran poble i demana al Pare: «que jo estigui en ells i tu en mi, perquè siguin plenament u». Jesús demana abans de tot que siguin una sola cosa. Sap bé que l’esperit de divisió propi del diable, els destruiria. I no importa com es vesteix el diable. Tot allò que divideix és inspirat pel diable. El perill és tal que Jesús s’arrisca amb una pregària ambiciosa, elevada, gairebé impossible: que tots tinguin la mateixa unitat que existeix entre ell i el Pare. L’amor «exagerat» de Jesús demana l’impossible, perquè sap que el Pare, com ell, estima sense límits cada home. En el dolor d’aquella hora extrema sent la responsabilitat de tot el que encara queda per fer, de tants homes i dones als quals encara ha d’arribar el missatge evangèlic, de les moltes necessitats a les quals encara cal respondre. Per això vol protegir els seus deixebles i unir-los a la seva missió: ells continuaran el treball pel qual Ell mateix ha estat enviat pel Pare. A ells el Senyor els ha fet conèixer el nom de Déu, és a dir el seu amor per tots els homes. Aquells que experimenten la bellesa d’aquest amor, saben que és un amor tan fort que res no pot trencar. Ni tan sols la mort. I la unitat entre ells, l’amor que els uneix en un vincle sant, és la raó per la qual seran creguts. No hi ha cap organització, ni la més perfecta des del punt de vista tècnic que pugui substituir l’amor entre els germans. Aquest és avui també el secret de l’eficàcia de l’Església.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
