Pregària per la pau a la Basílica de santa Maria in Trastevere
Memòria de sant Romuald (+1027), anacoreta i pare dels monjos camaldolesos.
Llegir més
Pregària per la pau a la Basílica de santa Maria in Trastevere
Memòria de sant Romuald (+1027), anacoreta i pare dels monjos camaldolesos.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Salm 97 (98), 1-4
1 Canteu al Senyor un càntic nou:
ha fet obres prodigioses,
la seva dreta i el seu braç sagrat
li han donat la victòria.
2 El Senyor ha fet conèixer la seva salvació,
ha revelat la seva justícia als ulls dels pobles.
3 S’ha recordat del seu amor,
de la seva fidelitat a la casa d’Israel.
Tothom ha vist, d’un cap a l’altre de la terra,
la salvació del nostre Déu.
4 Aclameu el Senyor arreu de la terra,
esclateu en cants i en crits d’alegria.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
La litúrgia ens fa cantar encara amb el salm 98. És un dels salms que es proposen amb més freqüència en la litúrgia quotidiana d’aquest any. El salmista, davant la victòria definitiva de Déu sobre el mal, convida els creients a cantar un càntic «nou». No n’hi ha prou amb les paraules antigues. Ara la reialesa de Déu ha estat establerta sobre la terra. Isaïes se’n fa ressò en aquestes seves paraules: «Als ulls de tots els pobles el Senyor ha estès el seu sant braç, i d’un cap a l’altre de la terra tothom veurà la salvació del nostre Déu» (52,10). Sabem prou bé que el mal encara actua amb violència en la historia humana. No obstant, en el context de la sensibilitat evangèlica podem dir que el «regne de Déu» ja ha estat establert. El Senyor, amb la seva dreta, ha vençut el mal. Amb la mort i resurrecció de Jesús, el mal ja no té el seu poder. Per això, tot i que encara sigui present en la vida dels homes, ha estat vençut definitivament. Per tant podem fer nostra l’exhortació insistent del salmista: canteu, crideu, aclameu, esclateu, aplaudiu. Si el salmista es va inspirar probablement per una gran victòria obtinguda per Israel, nosaltres cantem per la victòria definitiva de Jesús. Recordem el cant que refereix l’Apocalipsi per la victòria de Jesús: «i vaig sentir del cel una veu que era com el bramul de les onades, com el retruny d’un gran tro; la veu que vaig sentir era semblant al so dels qui s’acompanyen amb la cítara. Cantaven un càntic nou davant el tron i davant els quatre vivents i els ancians. I ningú no podia aprendre aquell càntic fora dels cent quaranta-quatre mil que havien estat rescatats de la terra» (Ap 14,2-3). En el llenguatge propi del text bíblic podem percebre el cant de l’assemblea dels creients que celebra la santa litúrgia. En ella, el i la terra s’uneixen en l’única lloança al Senyor, que ha vençut el mal i ens ha fet partícips de la seva ciutat, del seu poble. El salmista ens convida a recordar el que Déu ha fet per nosaltres i per tothom: ha revelat la seva justícia als pobles i tots els confins de la terra han pogut veure la salvació que ens ha vingut a portar. Realment el Senyor ha obtingut una gran victòria, ha manifestat la seva salvació, ha revelat la seva justícia, s’ha recordat del seu amor, i ara judica la terra amb justícia. Però la justícia de Déu es diu misericòrdia, es diu salvació, i és un amor que salva sense cap mena de limitació. Per això, també nosaltres podem cantar amb el salmista: «Aclameu el Senyor arreu de la terra, esclateu en cants i en crits d’alegria» (v. 4).
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
