LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària amb Maria, mare del Senyor
Paraula de déu cada dia
Libretto DEL GIORNO
Pregària amb Maria, mare del Senyor
Dimarts 20 de juny


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

L’Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Salm 145 (146), 1-2.5-9

1 Lloa el Senyor, ànima meva.
2 Lloaré el Senyor tota la vida,
  cantaré al meu Déu mentre sigui al món.

5 Feliç el qui troba ajuda en el Déu de Jacob,
  el qui espera en el Senyor, el seu Déu,

6 que ha fet el cel i la terra,
  el mar i tot el que s’hi mou.
  Ell es manté fidel per sempre,
  fa justícia als oprimits,
  dóna pa als qui tenen fam.
  El Senyor allibera els presos,

8 el Senyor dóna la vista als cecs,
  el Senyor redreça els qui han ensopegat,
  el Senyor estima els justos;

9 el Senyor guarda els forasters,
  sosté les viudes i els orfes,
  però capgira els camins dels injustos.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

El Senyor és la nostra única esperança. Aquesta afirmació podria ser la síntesi del salm 146, que avui la litúrgia posa als nostres llavis. El salmista demana a la seva ànima que lloï el Senyor i, prenent ell mateix la iniciativa, manifesta: «Lloaré el Senyor tota la vida, cantaré al meu Déu mentre sigui al món» (vv. 1-2). Només Déu salva! El salmista avisa de no fiar-se dels poderosos: qui ho faci en restarà decebut. Hi ha una tendència natural a posar la pròpia protecció en les coses humanes, en la lògica d’aquest món, pensant que el «poder humà» és el que salva. Isaïes ja advertia del perill de posar la pròpia seguretat en mans dels poderosos de la terra: «Els egipcis són homes, i no déus; els seus cavalls són de carn i ossos, no pas esperits. Quan el Senyor estendrà la mà, caurà el qui venia a socórrer, i el qui n’esperava ajuda rodarà per terra: tots dos tindran la mateixa fi» (31,3). És feliç qui confia en el Senyor, qui confia a ell la seva vida: «Feliç el qui troba ajuda en el Déu de Jacob» (v. 5). I fa una relació de les accions de Déu, en les quals es manifesta la força del seu amor per l’home, amb la consegüent benaurança del creient. Podríem dir que cada acció rememorada, representa un aspecte del preciosíssim «nom» de Déu. El Senyor —comença dient el salmista— fa justícia als oprimits, dóna pa als qui tenen fam, allibera els presos, dóna la vista als cecs, redreça els qui ensopeguen, protegeix els estrangers, defensa l’orfe i la vídua, capgira els camins dels injustos. Escoltant aquestes paraules sentim ressonar les que va proclamar Jesús a la sinagoga de Natzaret: «L’Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè ell m’ha ungit. M’ha enviat a portar la bona nova als pobres, a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum, a posar en llibertat els oprimits, a proclamar l’any de gràcia del Senyor» (Lc 4,18-19). A cada pàgina de la Bíblia Déu és presentat com qui té en els pobres les seves criatures preferides. Així és des del principi, des del passatge del Gènesi que mostra la seva atenció per Abel. Déu el prefereix a Cain, no per un caprici, ni perquè el primer era millor que el segon. Déu prefereix Abel perquè és més feble, més fràgil (el nom d’Abel significa alè, debilitat). I és l’amor pels febles que va empenyer el Senyor a acollir Abel. Caín no ho entenia i estava molt irritat. L’amor pels febles és el motiu pel qual el Senyor ha enviat el seu Fill al món per salvar-nos. Així ens ho recorda l’apòstol Pau: «Perquè, quan encara érem febles, Crist, en el temps fixat per Déu, va morir pels injustos. De fet, amb prou feines trobaríem algú que volgués morir per un home just; més ben dit, potser sí que algú estaria disposat a morir per un home bo. Però Déu ha donat prova de l’amor que ens té, perquè Crist va morir per nosaltres quan encara érem pecadors» (Rm 5,6-8). La naturalesa de Déu, el seu ésser mateix, comporta l’elecció dels pobres com els seus primers amics. Déu és així, sembla insistir Escriptura. Fins i tot l’Església ha de portar l’empremta divina. Ella és amiga dels pobres.

PARAULA DE DÉU CADA DIA: EL CALENDARI

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.