Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s’ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Salm 111 (112), 1-4.9
1 Feliç l’home que venera el Senyor
i estima de cor els seus preceptes.
2 La seva descendència serà gran al país,
serà beneït el llinatge dels justos.
3 A casa seva hi ha riquesa i abundància,
la seva bondat dura per sempre.
4 L’home just, compassiu i benigne,
brilla en la fosca com llum per als justos.
9 Reparteix el que té, ho dóna als pobres.
La seva bondat dura per sempre,
pot alçat ple de glòria el seu front.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El començament del salm 112 proclama la benaurança del creient. Ell escriu el salmista «estima de cor els seus preceptes», acull amb joia la Paraula de Déu. Diu sant Jeroni, que la joia ve del fet que el creient «no observa els manaments del Senyor amb neguit, però els vol practicar i assolir no de forma transitòria, sinó total». D’altra banda, el creient és aquell que escolta la Paraula de Déu i la posa en pràctica. L’escolta de bon grat i la guarda acuradament en el seu cor. D’aquesta manera es farà créixer la devoció a l’Escriptura, perquè es converteixi en el llibre de cada creient, la pàgina que conté la Paraula de Déu transmesa per la paraula humana. Des d’aquesta perspectiva podrem entendre el sentit de la felicitat que neix de «venerar el Senyor» (v.1). Diria que la veneració del Senyor és aplicable a la veneració que hem de tenir per les Sagrades Escriptures. Elles contenen la Paraula de Déu. I ha estat una gran conquesta del Concili Vaticà II l’haver posat de nou la Bíblia a les mans dels fidels. No obstant, és necessari que creixi la devoció per l’Escriptura. «L’Església diu la Dei Verbum ha venerat sempre les divines Escriptures com també ha venerat el cos mateix del Senyor. Per això, especialment en la sagrada litúrgia, no deixa mai de prendre el pa de vida de la taula, de nodrir-se’n i de distribuir-lo als fidels» (21). I el creient ha de nodrir-se’n cada dia. Sant pau recorda a Timoteu la importància de la Paraula de Déu per a la vida de la comunitat: «Tota l’Escriptura és inspirada per Déu i útil per a ensenyar, refutar, corregir i educar en el bé» (2Tm 3,16). La comunitat i el creient que es nodreix del pa de la vida rebrà la força, «la seva descendència serà gran al país» (v. 2) i casa seva serà beneïda. És la benedicció del Senyor sobre la comunitat, que recull els fruits del compromís missioner de comunicar a tothom l’Evangeli de l’amor. El deixeble que rep la Paraula en el cor esdevé, com el Senyor, «just, compassiu i benigne» (v. 4). I el salmista continua dient: «Reparteix el que té, ho dóna als pobres. La seva bondat dura per sempre, pot alçat ple de glòria el seu front» (v. 9). Podríem dir que l’amor pels pobres és la conseqüència directa de l’escolta de la paraula de Déu. Qui escolta el Senyor tindrà un cor semblant al seu, generós amb els pobres. Tota la tradició de l’Església és marcada per l’amor privilegiat dels deixebles de Jesús pels pobres. L’experiència de la Comunitat de Sant Egidi n’ha fet el seu «secret», és a dir, la raó de la seva vida. Estimar la Paraula de Déu i estimar els pobres són les dues cares de la mateixa moneda. I és impossible separar-les. Es tracta d’una manera de viure el cristianisme que s’arrela fortament en les Sagrades Escriptures. I és també la manera més eficaç de testimoniar l’amor del Senyor per tots i preferentment pels pobres.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
