Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Salm 110 (111), 1-4.7-8
1 De tot cor enalteixo el Senyor,
Amb els justos davant el poble.
2 Les obres del Senyor són grans:
qui les estima les contempla.
3 És plena d’honor i majestat la seva gesta,
la seva bondat dura per sempre.
4 El Senyor, compassiu i benigne,
deixà un memorial dels seus prodigis.
7 La seva acció és irrevocable i és justa,
les seves decisions són fermes,
8 incommovibles per sempre més.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
La litúrgia ens proposa la pregària del salm 111, un cant de lloança a la grandesa de l’amor de Déu. És una pregària que implica a tota l’assemblea dels creients, perquè el Senyor va decidir salvar Israel com un sol poble. Per descomptat, també el creient, considerat individualment, fa la seva lloança al Senyor. Però l’horitzó és el de la salvació del poble realitzada pel Senyor. S’ha dit que aquest salm ha estat un dels preferits de Jesús, vist el ressò dels seus temes en els Evangelis. Era, en qualsevol cas, un salm molt estimat per la pietat jueva. La tradició cristiana l’ha fet seu, especialment en referencia a la celebració de la Pasqua. Sant Efrem el Siríac va comentar-ne el verset quatre en aquest poema: «Oh última nit del Senyor, beneïda! En tu s’ha realitzat la vigília d’Egipte: el Senyor va menjar la Pasqua antiga, i la va convertir en la gran Pasqua. Festa rere festa, Pasqua rere Pasqua, s’han realitzat els prodigis». Any rere any també nosaltres celebrem la Pasqua, la victòria del bé sobre el mal, de la vida sobre la mort. El Senyor continua intervenint en la història a través de les seves «obres» per salvar els homes dels molts esclavatges que els trepitgen i l’humilien. I la Pasqua torna cada any, no per ser un simple ritual que es repeteix, sinó per continuar descendint a les profunditats de la historia i dirigir-la vers el regne dels cels. La salvació de Déu no és una qüestió abstracta o oculta, ni tampoc relegada en exclusiva a l’interior de cada persona. La Pasqua el misteri de la mort i resurrecció de Jesús és visible, és concreta, és una força que canvia els cors i la historia. D’aquesta manera va començar la intervenció de Déu quan commogut per l’esclavitud del poble d’Israel a Egipte va baixar per alliberar-lo i portar-lo a una terra de llibertat. Quan va arribar la plenitud dels temps, va enviar el seu propi Fill perquè iniciés el regne del cel, el món en el qual l’amor, la justícia i la pau reemplacen l’odi, la injustícia i la guerra. El salmista ja en l’Antic Testament contempla les obres de salvació del Senyor, les medita, les assaboreix i descobreix en ells la força de l’amor de Déu. Mirant-les diu que són grans, belles, esplèndides, potents, autentiques, justes. I no podia ser d’altra manera perquè Déu les ha realitzades amb efecte i tendresa, amb justícia i veritat. Amb Jesús ha començat el temps definitiu. Ell mateix ha confiat a l’Església el deure de comunicar l’Evangeli i de treballar pel regne dels cels. És una responsabilitat prioritària dels deixebles i de l’Església. Per això som cridats a fer les mateixes obres que Jesús feia. L’Evangeli és l’autèntica «forma» de l’Església, la seva manera de ser en la historia i enmig dels homes. Jesús ha arribat a dir als seus deixebles: «Qui creu en mi, també farà les obres que jo faig, i encara en farà de més grans» (Jn 14,12). Quantes vegades, però, les nostres obres, especialment les que es refereixen al servei de l’Evangeli, dels pobres i dels germans, són descurades perquè són fetes sense amor! El salmista ens convida a contemplar les obres de Déu en el nostre temps i a viure la seva mateixa passió d’amor per tots, començant pels més pobres
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
