LA PREGÀRIA CADA DIA

Solemnitat del Sagrat Cor de Jesús.

Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Lluc 15,3-7

Jesús els va proposar aquesta paràbola:
--Si un home d'entre vosaltres té cent ovelles i en perd una, ¿no deixa les noranta-nou al desert i va a buscar la perduda fins que la troba? I quan l'ha trobada, ¿no se la posa a les espatlles ple d'alegria i, arribant a casa, convida els amics i els veïns dient-los: "Veniu a celebrar-ho amb mi: he trobat l'ovella que havia perdut"?
»Igualment jo us dic que en el cel hi haurà més alegria per un sol pecador que es converteix que no pas per noranta-nou justos que no necessiten convertir-se.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Avui l’Església celebra la festa del Sagrat Cor de Jesús. Tot i tractar-se d’una memòria litúrgica relativament recent, arrela en el cor mateix del cristianisme. El prefaci de la Litúrgia, com si volgués mostrar el seu sentit profund, ens convida a contemplar el misteri de l’amor de Jesús: «Ell, elevat a l’arbre de la creu, s’entregà a si mateix per nosaltres amb un amor admirable, i del seu costat traspassat, font dels sagraments de l’Església, en sortí sang i aigua, perquè tots, atrets al seu cor obert, poguéssim beure amb goig a les fonts de la salvació». La Litúrgia canta el cor de Jesús com a font de salvació. Sí, d’aquell cor de carn que no es va reservar res, que es va donar a sí mateix fins a l’última gota de sang per alliberar-nos de l’esclavitud del maligne, d’aquell cor continua sorgint amor sense interrupció pels segles dels segles. Aquesta memòria litúrgica és una crida que rebem tots nosaltres per a dirigir la nostra atenció al misteri d’aquell cor: un cor de carn, no de pedra com són moltes vegades els nostres cors. La compassió i la commoció d’aquell cor van donar principi a la vida pública de Jesús.
Escriu Mateu (9,36) que Jesús, al seu pas per les ciutats i pobles de Galilea, va sentir compassió de la multitud que es dirigia a ell perquè estaven abatuts com ovelles sense pastor. Llavors els va reunir i els va començar a curar. Amb Jesús havia arribat finalment el bon pastor de qui parlava el profeta Ezequiel: «Això us anuncia el Senyor, Déu sobirà: Jo mateix buscaré les meves ovelles i en faré el recompte. Les comptaré com el pastor recompta el seu ramat un dia de núvols i foscor, quan retroba les ovelles dispersades; jo les recolliré de tots els indrets on s’havien dispersat… Les faré venir a la seva terra i les pasturaré a les muntanyes d’Israel, en els seus barrancs i en tots els llocs habitats del país» (34,11-13).
L’evangelista Lluc, en el passatge que acabem de llegir, com si volgués seguir les paraules del profeta, ens mostra fins on arriba l’amor del bon pastor, que estima les seves ovelles fins el punt d’estar disposat a donar la seva vida per elles. Les estima una a una, no en massa. De fet, coneix la veu, el nom, la història i les necessitats de cadascuna. I ha dipositat tota la seva esperança i tot el seu afecte en cada ovella. En una societat massificada com la nostra, en la qual és fàcil restar oblidat i desaparèixer en l’anonimat, és una molt bona notícia saber que el Senyor ens coneix a cadascun de nosaltres pel seu nom per sempre. En tot cas, som nosaltres els qui ens allunyem d’ell o fugim lluny del seu afecte amb el perill de perdre’ns en els meandres tristos del món. Aquest bon pastor deixa les noranta-nou ovelles a la cleda per sortir a buscar-nos. «Buscaré l’ovella perduda, recolliré l’esgarriada —escrivia el profeta Ezequiel prefigurant el bon pastor—, embenaré la que s’havia trencat la pota i restabliré la malalta» (34,16). Jesús no abandona cap de les seves ovelles a la seva sort. Sempre les aplega i custodia. Potser ha hagut d’abandonar, no una vegada sinó moltes, les altres noranta-nou ovelles per anar darrere nostre, per a reunir-nos, per a posar-nos damunt de les seves espatlles i tornar-nos a la cleda
El cor de Jesús, el seu amor per nosaltres, no té cap límit, i és absolutament incomprensible a la lògica humana. L’apòstol Pau expressa bé aquesta manca de mesura: «De fet, amb prou feines trobaríem algú que volgués morir per un home just; més ben dit, potser sí que algú estaria disposat a morir per un home bo. Però Déu ha donat prova de l’amor que ens té, perquè Crist va morir per nosaltres quan encara érem pecadors» (Rm 5,7-8). Aquest és el cor que la litúrgia d’aquest dia ens ensenya. És el cor de Jesús que no para de bategar per nosaltres i per tota la humanitat. Es podria dir que no només ens porta a l’espatlla, sinó que vessa en el nostre cor el seu amor o, dit d’una altra manera, que ens dóna el seu propi cor, com escriu l’apòstol Pau: «I l’esperança no enganya, perquè Déu, donant-los l’Esperit Sant, ha vessat el seu amor en els nostres cors» (Rm 5,5).