Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Salm 32 (33), 12-13.18-22
12 Feliç la nació que té el Senyor per Déu,
el poble que ell ha escollit per heretat.
13 El Senyor guaita des del cel,
observa un per un tots els homes.
18 Els ulls del Senyor vetllen els qui el veneren,
els qui esperen en l’amor que els té;
19 ell rescata de la mort la seva vida
i els retorna en temps de fam.
20 La nostra ànima es deleix pel Senyor,
auxili nostre i escut que ens protegeix.
21 És l’alegria del nostre cor,
i el seu sant nom ens dóna confiança.
22 Que el teu amor, Senyor, no ens deixi mai;
aquesta és l’esperança que posem en tu.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
La litúrgia posa als nostres llavis uns versets del salm 33, un cant a la Paraula de Déu que crea, que guia la història en el camí de la justícia i de l’amor, i que guia amb amor maternal el poble que el Senyor s’ha escollit. El salmista canta la benaurança de «la nació que té el Senyor per Déu, el poble que ell ha escollit com heretat» (v. 12). En un sol verset es resumeix el misteri de l’aliança entre Déu i Israel. El, Senyor, en la seva misericòrdia, elegeix Israel com el seu poble. En aquesta elecció es fonamenta la felicitat d’Israel. I l’acollida de l’aliança per part d’Israel, és el reconeixement del Senyor com l’únic Déu. És el misteri que travessa tota la Sagrada Escriptura des de les pàgines de l’Èxode. Diu el Senyor al seu poble: «Si escolteu la meva veu i observeu la meva aliança, sereu la meva heretat preferida entre tots els pobles, ja que tota la terra és meva: sereu per a mi un reialme sacerdotal i una nació santa» (Ex 19,5-6). El poble del Senyor, tot i ser el més petit de tots, té la missió de donar testimoni a totes les nacions de la terra de la grandesa i l’amor del Senyor. És la mirada sense límits de Déu, que està en l’arrel de la missió «sacerdotal» és a dir santa del poble dels creients per al món sencer. La mirada de Déu és universal, com diu el salm: «El Senyor guaita des del cel, observa un per un tots els homes» (v. 13). El Senyor veu tots els pobles, veu les nostres grans ciutats, veu un món que es globalitza. I ell estima a tothom, sense excepció. I elegeix un poble petit per parlar a tots els pobles, un petit poble per parlar al gran poble de la ciutat. Aquestes paraules ens recorden la decisió de Déu de salvar els homes no individualment, sinó reunint-los en un sol poble. Aquesta saviesa bíblica nega l’individualisme que eixampla cada vegada més el seu poder, empenyent els homes a viure desvinculats els uns dels altres. El Senyor mira els homes per salvar-los del poder del mal. Tant en l’Antic Testament com en el Nou, és freqüent la imatge del Senyor com un bon pastor, que reuneix les ovelles perdudes per conduir-les a les verdes pastures i fer-les descansar. El salmista diu que «els ulls del Senyor vetllen els qui el veneren, els qui esperen en l’amor que els té; ell rescata de la mort la seva vida i els retorna en temps de fam» (vv. 18-19). Si la mirada del Senyor es dirigeix al seu poble, també la del poble ha de ser dirigida al seu Senyor. És la invitació a la reciprocitat de la mirada: de la mateixa manera que el Senyor no pot apartar els ulls del poble que ha elegit, nosaltres no hem d’apartar mai els nostres ulls d’ell. No obstant això, amb quina facilitat no acabem fixant els nostres ulls en nosaltres mateixos o, com a molt, en el nostre petit horitzó! El salm, en els seus tres últims versets, ens fa mirar cap amunt: «La nostra ànima es deleix pel Senyor, auxili nostre i escut que ens protegeix. És l’alegria del nostre cor, i el seu sant nom ens dóna confiança. Que el teu amor, Senyor, no ens deixi mai; aquesta és l’esperança que posem en tu». Són paraules que expressen la joia del creient. La devoció cristiana les ha escollides per cloure el tradicional cant del Te Deum, d’acció de gràcies.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
