Memòria dels primers màrtirs de l'Església de Roma durant la persecució de Neró. Llegir més
Memòria dels primers màrtirs de l’Església de Roma durant la persecució de Neró.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Mateu 24,4-13
Jesús els va respondre:
--Estigueu alerta, que ningú no us enganyi. Perquè en vindran molts que es valdran del meu nom i diran: "Jo sóc el Messies", i enganyaran molta gent. Sentireu parlar de guerres i de rumors de guerres. Mireu de no alarmar-vos; cal que això succeeixi, però encara no serà la fi. Un poble s'alçarà contra un altre poble, i un regne contra un altre regne; hi haurà fam i terratrèmols pertot arreu. Tot això serà només l'inici dels dolors d'infantament.
»Us faran passar tribulacions i us mataran. Tots els pobles us odiaran per causa del meu nom. Llavors molts sucumbiran, es denunciaran els uns als altres i s'odiaran entre ells. Sortiran molts falsos profetes i enganyaran molta gent. I el mal augmentarà tant, que es refredarà l'amor de la majoria. Però el qui es mantindrà ferm fins a la fi se salvarà.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Immediatament després de la celebració de la memòria de Pere i Pau, l’Església romana recorda els seus primers màrtirs, els cristians que van morir llançats a les feres o cremats vius, l’any 64 després de l’incendi de Roma per part de Neró. És una memòria que ens recorda que des del principi l’Església ha crescut sobretot gràcies al testimoniatge dels sants màrtirs. Joan Pau II, recordant els màrtirs de l’Església primitiva, va voler recordar els «nous màrtirs» del segle XX, un increïble nombre d’homes i dones, pertanyents a totes les tradicions cristianes, que han donat la vida per la fe. Tots els màrtirs, els d’ahir i els d’avui, ens recorden que el seguiment de l’Evangeli té un preu molt alt, demana sempre renunciar a un mateix i oferir la vida pel Senyor i pels altres. El passatge evangèlic que hem escoltat és part del discurs escatològic de Jesús. Adverteix els deixebles a estar alerta i a perseverar en la fe. L’exhortació a guardar-se dels falsos messies ressona ben actual a principis d’aquest segle. En realitat és força habitual que individus o grups es vesteixin d’un messianisme que només condueix a exaltar-se a si mateixos o els propis interessos, aixafant moltes vegades qui és diferent a ells. Jesús, amb tristesa, afirma que «es refredarà l’amor de la majoria». I de fet avui dia s’ha refredat l’amor pels febles, s’ha refredat l’amor per l’Àfrica, s’ha refredat el compromís d’ajudar els països més pobres. I han crescut els conflictes entre els pobles i els enfrontaments entre les nacions. I molts testimonis de l’Evangeli que prediquen l’amor i la concòrdia són allunyats i exclosos fins a ser odiats i assassinats. Jesús, però, exhorta els deixebles a no ofegar el seu testimoniatge, sinó a intensificar el compromís perquè l’Evangeli arribi fins als confins de la terra. Aquesta és la primera i més eficaç manera que tenen els cristians d’estimar el món.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
