XIII del temps ordinari Llegir més
Primera Lectura
2n Reis 4,8-11.14-16
Un dia que Eliseu passava per Xunem, una dona benestant el va convidar amb insistència a menjar. Des d'aquell dia, cada vegada que passava per allí s'hi quedava a menjar. Ella va dir al seu marit:
--Jo sé del cert que aquest home que sempre ve a casa és un sant home de Déu. Construïm-li al terrat una petita cambra i posem-hi un llit, una taula, una cadira i un llum, perquè s'hi pugui retirar sempre que vingui.
Un dia que Eliseu hi va anar, es retirà en aquella cambra i va estirar-se damunt el llit. Però Eliseu insistia:
--Què podríem fer per ella?
Guehazí va respondre:
--Malauradament no té fills, i el seu marit ja es fa vell.
Eliseu va dir:
--Crida-la.
Guehazí la va cridar, i ella es va quedar dreta a la porta. Eliseu li digué:
--L'any que ve, per aquest temps, tindràs un fill als braços.
Ella va respondre:
--Oh, senyor meu, home de Déu, no enganyis aquesta teva serventa!
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
