LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària pels pobres
Paraula de déu cada dia

Pregària pels pobres

Memòria de sant Maximilià Kolbe, sacerdot màrtir de l'amor, que l'any 1941 acceptà morir a Auschwitz per salvar la vida d'un altre home. Llegir més

Libretto DEL GIORNO
Pregària pels pobres
Dilluns 14 de agost

Memòria de sant Maximilià Kolbe, sacerdot màrtir de l’amor, que l’any 1941 acceptà morir a Auschwitz per salvar la vida d’un altre home.


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Fets dels Apòstols 2,37-48

Quan van sentir això, es van trasbalsar i digueren a Pere i als altres apòstols:
--Germans, què hem de fer?
Pere els va respondre:
--Convertiu-vos, i que cada un de vosaltres es faci batejar en el nom de Jesucrist per obtenir el perdó dels pecats, i així rebreu el do de l'Esperit Sant. Perquè la promesa és per a vosaltres i els vostres fills, i també per a tots els qui són lluny, tants com en cridarà el Senyor Déu nostre.
Pere continuava donant testimoni amb moltes altres paraules i els exhortava dient:
--Aparteu-vos d'aquesta generació esgarriada.
Els qui acceptaren la predicació de Pere es van fer batejar, i aquell mateix dia s'afegiren als germans unes tres mil persones.
Tots eren constants a escoltar l'ensenyament dels apòstols i a viure en comunió fraterna, a partir el pa i a assistir a les pregàries. Per mitjà dels apòstols es feien molts prodigis i senyals, i la gent sentia un gran respecte. Tots els creients vivien units i tot ho tenien al servei de tots; venien les propietats i els béns per distribuir els diners de la venda segons les necessitats de cadascú. Cada dia eren constants a assistir unànimement al culte del temple. A casa, partien el pa i prenien junts el seu aliment amb joia i senzillesa de cor. Lloaven Déu i eren ben vistos de tot el poble. I cada dia el Senyor afegia a la comunitat els qui acollien la salvació.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Les paraules de l’apòstol Pere, penetrants com la llengua de foc que havia baixat sobre el seu cap, van tocar el cor d’aquells que l’escoltaven. Ells, escriuen els Fets, «quan van sentir això, el seu cor va quedar trasbalsat». Aquest és l’objectiu de la predicació: arribar al cor de qui escolta i travessar-lo, qüestionar-lo, commoure’l, corregir-lo, inquietar-lo i canviar-lo. L’apòstol Pau dirà més endavant que la Paraula de Déu és com una espasa de dos talls que penetra en el més profund del cor. Colpits en el cor, els oients van plantejar a Pere una pregunta senzilla però fonamental: «Què hem de fer?» Aquesta és la pregunta que tota predicació ha de suscitar. L’Evangeli no ha de limitar-se a impressionar —no ens trobem en el terreny de la psicologia— sinó que ha de suscitar dins del cor una pregunta sobre la vida, és a dir de canvi real, per això la pregunta és: «Què hem de fer?» La resposta de l’apòstol va ser igualment, molt clara: «Convertiu-vos... Aparteu-vos d’aquesta generació esgarriada». L’apòstol no fa l’habitual i tediosa condemna del món present, que s’acostuma a fer amb la nostàlgia dels bons temps passats. Pere proposa l’Evangeli com el llevat d’una nova societat, l’energia que porta a concebre i a viure d’una manera nova la relació entre els homes. L’Evangeli no pretén dictar un programa socialment perfecte, ni construir una societat cristiana ben dissenyada. La pretensió de l’Evangeli és molt més simple i alhora més profunda: l’Evangeli demana la conversió del cor. I del canvi del cor comença el canvi del món. I el faran els homes i les dones amb un cor que no és de pedra, que no està tancat en l’egoisme, sinó ple d’aquell amor que empeny a donar la vida pels altres. Qui acull l’Evangeli ja no és esclau de la solitud i de l’egoisme, sinó partícip de la victòria de l’amor sobre l’odi, de la vida sobre la mort. Escriu Lluc que «Els qui acceptaren la predicació de Pere es van fer batejar, i aquell mateix dia s’afegiren als germans unes tres mil persones» (v. 41). L’Evangeli generava la comunitat. I els trets d’aquesta nova comunitat estan ben dibuixats: l’escolta dels ensenyaments dels apòstols, la unió fraterna, la fracció del pa i la pregària, la comunió dels béns. És la descripció sintètica, encara que normativa, de tota comunitat cristiana d’ahir i d’avui. Cada generació cristiana, també la nostra, està cridada a confrontar-se amb aquesta pàgina dels Fets. I quan es parla de re-forma de l’Església es vol dir reprendre aquella «forma» que tenia l’Església primitiva. Aquesta és la profecia que els Fets dels Apòstols ens continuen proposant perquè nosaltres també puguem realitzar-la.

PARAULA DE DÉU CADA DIA: EL CALENDARI

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.