LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària amb els sants
Paraula de déu cada dia

Pregària amb els sants

Memòria de sant Esteve (+1038) rei d'Hongria. Es convertí a l'Evangeli i va promoure l'evangelització del país. Llegir més

Libretto DEL GIORNO
Pregària amb els sants
Dimecres 16 de agost

Memòria de sant Esteve (+1038) rei d’Hongria. Es convertí a l’Evangeli i va promoure l’evangelització del país.


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s’ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Fets dels Apòstols 3,1-10

Pere i Joan pujaven al temple a l'hora de la pregària de la tarda. En aquell moment també portaven al temple un home invàlid de naixement, que deixaven cada dia al costat de la porta anomenada Bonica, perquè demanés caritat als qui hi entraven. L'home va veure que Pere i Joan anaven a entrar al temple i els demanà caritat. Pere, juntament amb Joan, fixà els ulls en ell i li digué:
--Mira'ns!
Ell se'ls va mirar, esperant que en rebria alguna cosa. Llavors Pere li va dir:
--De plata i d'or no en tinc, però el que tinc, t'ho dono: en el nom de Jesucrist, el Natzarè, aixeca't i camina!
Pere l'agafà per la mà dreta i l'aixecà. A l'instant els peus i els turmells se li enfortiren, es posà dret d'un salt i caminava; i va entrar amb ells al temple caminant i saltant i lloant Déu. Tot el poble va veure com caminava i lloava Déu, i es quedaren admirats i sorpresos pel que li havia passat: tots sabien que era l'home que s'estava assegut demanant caritat vora la porta Bonica.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Aquest episodi mostra els primers passos de la comunitat cristiana, els primers passos que donen els apòstols sense la presència visible del Mestre. Potser els apòstols recorden els primers ensenyaments de Jesús, que Lluc relata: «Jesús va reunir els Dotze i els donà poder i autoritat per a treure tots els dimonis i guarir malalties. I els envià a anunciar el Regne de Déu i a curar els malalts. Els digué: No prengueu res per al camí: ni bastó, ni sarró, ni pa, ni diners, i no us endugueu dos vestits» (Lc 9,1-3). Més endavant afegeix que els va enviar de dos en dos. En aquesta primera sortida, Pere i Joan posen en pràctica les indicacions de Jesús. Van dos, no tenen res, ni bastó ni diners. El seu amor, la seva passió compartida per l’Evangeli és la condició per a l’eficàcia del ministeri pastoral. El mateix passa amb totes les comunitats cristianes que volen seguir el Senyor Jesús. Pere i Joan són els primers que es posen en moviment, i cal caminar sempre rere els seus passos. Arriben a la porta Bonica del temple i veuen un home invàlid des del seu naixement. Té quaranta anys, la majoria dels quals els ha passat segurament allí demanant caritat. S’estava fora del temple. Se li havia prohibit entrar no tan sols perquè no podia moure’s sinó perquè estava malalt. Hi havia un trist i cruel proverbi en aquella època que deia: «El cec i el coix no entraran». Per desgràcia, també avui molts pobres (i de vegades països sencers), es veuen obligats a no entrar, a estar a la porta dels rics i a acontentar-se amb allò que cau de la taula, amb alguna almoina. Probablement l’invàlid no espera res més que una mica d’almoina dels dos deixebles que estaven davant d’ell. Estén la mà com ho fa amb tothom. I com ho fan encara avui els mendicants. «Pere, juntament amb Joan, fixà els ulls en ell —escriu Lluc— i li digué: Mira’ns!» El miracle comença amb la simple mirada, una mirada de compassió, de misericòrdia. No passen de llarg. Com ho fan molts altres. S’aturen i estableixen una relació directa. El papa Francesc exhorta: «quan fas almoina toca amb la mà la seva mà». Aquell captaire rep molt més que una almoina. La curació comença ja amb la mirada. I Pere afegeix: «en el nom de Jesucrist, el Natzarè, aixeca’t i camina», i li dóna la mà dreta i l’aixeca, com si el despertés de la son de la tristesa i l’abandó. Les dues mirades que es troben, les dues mans que s’entrellacen són la imatge que l’Església d’aquest nou mil•lenni ha de reprendre. És amb els ulls i les mans de Pere i Joan que tots hem de seguir l’Evangeli. I els primers amics, els primers companys d’aquest viatge, són els pobres, els febles, els malalts. Les nostres mans, els nostres ulls estan indissolublement lligats amb els seus ulls i les seves mans.

PARAULA DE DÉU CADA DIA: EL CALENDARI

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.