LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària de la santa creu
Paraula de déu cada dia
Libretto DEL GIORNO
Pregària de la santa creu
Divendres 18 de agost


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Fets dels Apòstols 4,1-22

Pere i Joan parlaven encara al poble, quan se'ls van presentar els sacerdots, el cap de la guàrdia del temple i els saduceus. Estaven indignats perquè ensenyaven al poble i anunciaven la resurrecció dels morts, que ja s'havia realitzat en Jesús. Els van detenir i els tingueren tancats a la presó fins l'endemà, perquè ja era tard.
Molts dels qui havien sentit la predicació dels apòstols van creure: el nombre dels germans arribà a uns cinc mil, comptant només els homes.
L'endemà es van reunir a Jerusalem els dirigents, els notables i els mestres de la Llei. Entre ells hi havia el gran sacerdot Annàs, Caifàs, Joan, Alexandre, i tots els membres de les famílies dels grans sacerdots. Van posar al mig Pere i Joan i començaren a interrogar-los:
--Amb quin poder o en nom de qui heu fet vosaltres tot això?
Llavors Pere, ple de l'Esperit Sant, els digué:
--Dirigents del poble i notables: ja que avui ens interrogueu pel bé fet a un malalt, preguntant-nos en nom de qui ha estat guarit, sapigueu, vosaltres i tot el poble d'Israel, que a aquest home el teniu sa davant vostre gràcies al nom de Jesucrist, el Natzarè, que vosaltres vau crucificar, però a qui Déu ha ressuscitat d'entre els morts. Ell és la pedra menyspreada per vosaltres, els constructors, i que ara és la pedra principal. La salvació no es troba en ningú més, perquè, sota el cel, Déu no ha donat als homes cap altre nom que pugui salvar-nos.
Ells, veient amb quina valentia parlaven Pere i Joan i adonant-se que eren homes sense cultura ni instrucció, n'estaven sorpresos. Els reconeixien com a companys de Jesús; però, com que veien dret al seu costat l'home que havia estat curat, no podien contradir-los en res. Aleshores els van fer sortir fora del Sanedrí i es posaren a deliberar entre ells:
--Què en farem, d'aquests homes? El miracle que han obrat és evident; la notícia s'ha escampat entre tots els qui viuen a Jerusalem, i nosaltres no la podem negar. Mirem, però, que no es difongui més entre el poble i amenacem-los perquè no parlin mai més a ningú en el nom d'aquest Jesús.
Els van cridar, doncs, i els prohibiren de proclamar o ensenyar absolutament res en nom de Jesús. Pere i Joan els van replicar:
--Decidiu vosaltres mateixos si és just davant de Déu que us obeïm a vosaltres més que no pas a ell. Nosaltres no podem deixar d'anunciar el que hem vist i sentit.
Ells els van repetir les amenaces, però els posaren en llibertat, perquè no sabien com fer-s'ho per a poder-los castigar. Era per raó del poble, ja que tothom lloava Déu pel que havia succeït. L'home que havia estat guarit miraculosament tenia més de quaranta anys.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Pere i Joan són detinguts pel Sanedrí. Es repeteix el mateix que li havia passat a Jesús. Els detenen perquè havien curat un invàlid i la gent acudia a escoltar-los amb interès. Hi ha un contrast més o menys latent però continu entre la mentalitat egoista i majoritària d’aquest món i l’Evangeli. La Paraula de Déu és sempre una mica estranya per al món perquè és crítica i molesta, qüestiona i empeny inexorablement a superar l’amor només per a un mateix i, per tant, empeny la societat a superar-se, a anar més enllà de les coses establertes. I, en qualsevol cas, la mentalitat d’aquest món no accepta ser inquietada i destorbada. La força de l’Evangeli, la força de l’amor no pot evitar entrar en conflicte amb una cultura egocèntrica i individualista. Els membres del Sanedrí interroguen els dos apòstols: «Amb quin poder o en nom de qui heu fet vosaltres tot això?» I ells, sense la por que els havia portat en primer lloc a abandonar el Mestre i més tard a recloure’s en el recinte del cenacle, amb molta franquesa responen que han fet la guarició amb el poder d’aquell Jesús que ells havien crucificat. El Jesús de Natzaret que ells creien mort i desaparegut per sempre, havia estat ressuscitat per Déu i ara obrava en el món a través d’aquell petit grup d’homes i dones que es declaraven els seus deixebles. Els caps del poble no gosaven condemnar-los perquè tenien por de la reacció negativa de la gent. Lluc escriu que gracies a la predicació dels apòstols, prop de cinc-mil persones s’havien adherit a la primera comunitat cristiana. No podent-los condemnar intentaven espantar-los amb amenaces concretes. Pere, però, aquesta vegada ja no és el Pere de la traïció en el pati de la casa dels sacerdots davant una criada, ni és el Pere de la fugida enfront la detenció del Mestre. Fort amb la força de l’Esperit que havia estat vessat en el seu cor, Pere, amb el cap ben alt, respon: «Decidiu vosaltres mateixos si és just davant de Déu que us obeïm a vosaltres més que no pas a ell. Nosaltres no podem deixar d’anunciar el que hem vist i sentit». Pere i Joan, després d’haver estat amb Jesús ressuscitat, ja no podien callar. Havien vençut la por. El silenci només hauria significat traïció a l’Evangeli. Els dirigents dels sacerdots els van prohibir parlar, comunicar l’Evangeli. És una prohibició recurrent al llarg de la història per impedir la predicació de l’Evangeli. Qui el té en el cor no pot deixar de comunicar-lo, fins i tot a costa de la vida. És el testimoni de tants màrtirs, encara avui dia. Només cal pensar en l’arquebisbe Óscar Romero, assassinat a l’altar perquè no parlés més. La Paraula de Déu no pot ser encadenada, afirma l’apòstol Pau (veure 2 Tm 2,9).

PARAULA DE DÉU CADA DIA: EL CALENDARI

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.