Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s’ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Fets dels Apòstols 10,24-33
El dia següent van arribar a Cesarea, on Corneli, que havia convocat els seus parents i els amics més íntims, ja els esperava. Quan Pere estava a punt d'entrar a la casa, Corneli sortí a rebre'l i es prosternà als seus peus. Pere el va fer aixecar dient-li:
--Alça't, que jo no sóc més que un home, igual que tu.
Tot conversant amb ell, Pere entrà a la casa i va trobar-hi molta gent reunida. Els digué:
--Vosaltres sabeu prou bé que a un jueu no li és permès de tenir tractes amb un estranger o d'entrar a casa seva. Però Déu m'ha fet comprendre que no he de tenir cap persona per impura i que no tinc prohibits els tractes amb ningú. Per això, quan han vingut a buscar-me, no hi he posat dificultats. Ara, doncs, pregunto per què m'heu vingut a trobar.
Corneli respongué:
--Fa quatre dies, en aquesta hora, mentre jo feia aquí a casa meva la pregària de la tarda, es presentà davant meu un home amb vestits resplendents i em va dir: "Corneli, Déu ha escoltat la teva pregària i té presents les teves almoines. Envia algú a Jafa a cercar Simó, que duu el sobrenom de Pere. S'allotja a casa de Simó, blanquer d'ofici, vora el mar." Immediatament t'he fet anar a buscar, i tu has tingut la bondat de venir. Ara, doncs, tots nosaltres som aquí davant de Déu per escoltar tot allò que el Senyor t'ha manat de dir-nos.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
És una escena extraordinària i emblemàtica per a l’Església de qualsevol temps. Pere, en arribar a Cesarea, es troba amb el centurió romà. En realitat té davant seu tot el món pagà, fins i tot nosaltres. Podríem dir que començava a realitzar-se la pregària de Jesús en el cenacle, quan havia demanat al Pare que protegís els seus i tots els qui creurien gràcies a la seva paraula. I ara ha arribat el moment. Pere és enviat per comunicar la Paraula de l’Evangeli al món. L’ànsia de salvació de Corneli és compartida per tots els pobles de la terra. Pere guiat per l’Esperit, i no per les seves tradicions o costums, ha superat la barrera que dividia als homes en purs i impurs en base a la seva pertinença a un poble, a una cultura, a una ètnia. Quan el centurió es prosternà als seus peus, l’apòstol li ho impedeix, ja que sap que ell també és un pobre home salvat pel Senyor. Precisament quan comprèn la seva fragilitat segueix amb passos més ferms el Senyor. Ara està començant a deixar-se guiar per l’Esperit fins allà on ell no hauria volgut anar o on no hagués pensat mai d’anar-hi. Quan entra a la casa, Corneli li presenta totes les persones que ha reunit i li diu: «Ara, doncs, tots nosaltres som aquí davant Déu, per escoltar tot allò que el Senyor t’ha manat de dir-nos». Corneli, com el centurió de Cafarnaüm del que Jesús diu: «No he trobat tanta fe a Israel», és l’exemple del deixeble veritable, d’aquell que confia en la predicació de l’Evangeli.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
