LA PREGÀRIA CADA DIA

Homilia

«Us asseguro que els publicans i les prostitutes us passen al davant en el camí cap al Regne de Déu», diu Jesús als fariseus que l’escoltaven al temple. Sens dubte, aquestes paraules van ressonar com una fuetada fulminant per als fariseus. Ells que es consideraven (i eren considerats) «purs», serien precedits pels pecadors públics i per les prostitutes! Però, ¿quina reprovació els fa Jesús als fariseus? En primer lloc remarca la distància que hi ha entre el seu «dir» i el seu «fer». I ho exemplifica narrant una paràbola molt breu. Un home tenia dos fills; a tots dos els demana d’anar a treballar a la seva vinya. El primer d’ells de seguida va dir que sí, però no hi va anar. El segon, en canvi, d’entrada es va negar a anar-hi, però després se’n va penedir i hi va anar. Llavors, Jesús pregunta als fariseus: «Quin d’aquests dos va fer la voluntat del Pare?» Ells no poden respondre d’altra manera que dient: «el segon». Era l’única resposta possible. Els mateixos fariseus eren els qui evidenciaven aquesta contraposició entre el «dir» i el «fer». Més d’un cop en l’Evangeli es repeteix l’exhortació que les paraules no són suficients, que el que compta és «fer la voluntat de Déu». Les paraules soles no salven, cal posar-les en pràctica. L’exemple del segon fill de la paràbola és il•luminador: aquest no compleix la voluntat del Pare amb les seves paraules, que són del tot contradictòries, sinó amb els fets.
En la figura del pare es manifesta el Senyor que crida a treballar a la seva vinya. I evidentment vol que el treball sigui fet de debò: «No tothom qui em diu: "Senyor, Senyor", entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del meu Pare del cel» (Mt 7,21), havia dit Jesús. Qui escolta i no posa en pràctica estima només amb les paraules i no amb els fets, és com aquell que construeix sobre la sorra: plou, creixen els rius, bufen els vents i la casa cau. Construeix, en canvi, sobre la roca qui escolta l’Evangeli i mira de posar-lo en pràctica (Mt 7,24-27). La distancia entre el dir i el fer explicita la religiositat farisaica criticada per Jesús. I és evident que es tracta d’una acusació adreçada no solament als fariseus del temps de Jesús, sinó a qualsevol persona que es comporta com ells, és a dir que dóna més importància a l’aparentar que al ser, a la paraula que al fer, a l’exterioritat que al cor. I si aprofundim una mica, veurem de seguida com cadascú de nosaltres s’assembla al segon fill, més disposat a dir si amb els llavis que a fer d’una manera concreta la voluntat de Déu. De vegades hi ha una obediència que té el to i la forma de la deferència, de l’aparença i de l’equilibri, però que amaga en el més profund una subtil rebel•lió interior. Així mateix pot existir una desobediència externa que presenta una superfície trencada i indisciplinada però que en realitat té en el més profund una essència valuosa i exemplar de compromís.
Jesús diu que és més fàcil que un pecador es converteixi que no pas un benpensant, arrogant i segur de la seva veritat, tancat en la duresa de la seva autocomplaença i dels seus costums. L’exemple el treu del fet d’escoltar o no escoltar la predicació del Baptista: els fariseus l’han rebutjada mentre els pecadors es converteixen. Aquests, de fet, no s’acontenten amb escoltar, sinó que pregunten: «Així, doncs, què hem de fer?» (Lc 3,10-14), i posen en pràctica tot el que els ha dit el predicador. La fe és això: escoltar la invitació de la predicació de l’Evangeli i percebre-la com dirigida a un mateix, no com paraules abstractes sobre les quals debatre i dissertar. Qui es deixa tocar el cor per l’Evangeli, s’allunya de si mateix (en el fons la religiositat farisaica és la complaença de si mateix, de la pròpia conducta, de les pròpies accions) i s’abandona a la voluntat de Déu. L’exemple de Francesc d’Assis és del tot oposat a la religiositat farisaica. Amb emoció el recordem aquí al Trastevere, on ell s’allotjava quan venia a Roma. Ell va ser deixeble en el més ampli sentit de la paraula: va escoltar l’Evangeli i el va portar a la pràctica al peu de la lletra. No, no va ser un heroi. Va ser un home que es va deixar estimar pel Senyor fins al més profund de si mateix i per això el va seguir sense posar cap resistència. Ho va deixar tot perquè n’havia trobat un que l’estimava més que ell mateix. En realitat és així també per nosaltres. Jesús ens ha estimat més que nosaltres mateixos. Francesc d’Assís el va reconèixer. A nosaltres ens és difícil, perquè els nostres ulls són plens de nosaltres mateixos i dels nostres problemes. Mirem al Senyor i deixem-nos estimar per ell.