Salm responsorial
Salm 76 (77)
Antífona
Senyor, en dies de perill recordo les teves gestes.
- Que pugi a Déu el meu clam,
que pugi a Déu i que ell m’escolti.
= Et cerco, Senyor, en dies de perill, †
i a les nits no em canso d’alçar les mans,
però la meva ànima no troba consol.
- Quan em recordo de Déu, sospiro,
em sento defallir sempre que hi penso.
- Ell aparta la son dels meus ulls,
i em torbo tant, que ni goso parlar.
- Penso en les èpoques llunyanes,
recordo els temps antics;
- de nit rumio dintre meu,
reflexiono i em pregunto a mi mateix:
- «¿És que el Senyor ens ha abandonat per sempre,
ja no ens serà propici mai més?
- ¿Ha deixat per sempre d’estimar-nos,
s’ha desdit de la seva paraula?
- ¿Pot oblidar-se Déu de compadir,
l’enuig pot tancar-li les entranyes?»
- I exclamo: «És per això que sofreixo:
la mà de l’Altíssim ja no actua com abans.»
- Recordo de nou les gestes del Senyor,
tinc presents els prodigis d’altre temps.
- Repasso dintre meu les teves obres
i penso en les teves proeses.
- Déu meu, és sant el teu obrar;
quin déu és gran com ho és el nostre?
- Tu, el Déu que obra meravelles,
revelaves als pobles el teu poder.
- Amb el teu braç vas rescatar el teu poble,
la fillada de Jacob i de Josep.
= En veure’t, Déu nostre, les aigües, †
en veure’t, les aigües s’arremolinaren,
fins i tot tremolaren les aigües abismals.
= Els núvols es desferen en aiguats, †
van roncar les nuvolades
i brunzien les teves fletxes.
= Rodolava el retruny del teu tro, †
els llamps illuminaven l’univers,
la terra tremolava i trontollava.
= Pel mig de la mar et vas obrir camí, †
i l’oceà es convertí en lloc de pas
de les teves petjades invisibles.
- Vas conduir com un ramat el teu poble
sota el guiatge de Moisès i d’Aaron.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
