LA PREGÀRIA CADA DIA

Homilia

Durant tres diumenges l’Escriptura ens parla de la vinya. Quan Jesús pronunciava aquests discursos, els seus oients sentien ressonar a les seves orelles els nombrosos textos de l’Antic Testament relatius a la vinya del Senyor. Tornava a la seva ment la tan suggestiva pregària: «Déu de l’univers, torna, esguarda des del cel i mira, vine a visitar aquesta vinya, el rebrot que la teva mà havia plantat, el fill que havies enfortit» (Sl 80). Eren conscients que la vinya era el poble del Senyor, tal com havia dit Isaïes: «La vinya del Senyor de l’univers sou vosaltres, poble d’Israel». I cada vegada els textos subratllen la cura afectuosa de Déu, una cura plena d’atencions, d’afecte, de preocupacions com les d’un enamorat. En realitat, es tracta d’un amor sense límits per part del Senyor. De vegades els autors bíblics, inspirats en les serenates amoroses, apliquen el mateix model al Senyor que canta un cant d’amor a la seva vinya: «Deixeu-me cantar una cançó en nom del meu amic. És la cançó del meu amic i de la seva vinya», escriu Isaïes. I continua el profeta: «Va remoure la terra, tragué les pedres i va plantar-hi ceps triats. Al bell mig hi construí una torre de guàrdia i va excavar-hi un cup».
Podríem comparar la nostra comunitat a aquesta vinya de la que parlen les Sagrades Escriptures. El Senyor no ha deixat mai d’enviar els seus servidors a tenir-ne cura, però hem de reconèixer que el raïm agre no hi manca. És a dir no hi manca l’aspresa de les nostres accions, l’aridesa del nostre cor, la mesquinesa dels nostres sentiments, la resistència a acollir allò que el Senyor ens mana. Crec que es pot aplicar també a nosaltres la lamentació del Senyor sobre la seva vinya que no produeix bons fruits: «Què més podia fer que no li hagi fet?» El Senyor ens interroga com si busqués una suposada culpa seva per la manca de fruits per part nostra. Ell, que ha treballat certament més que nosaltres, continua preguntant-se si ha de fer encara més. ¿Per què el Senyor s’ho pregunta, i nosaltres no? Potser estem tan plens d’orgull i d’individualisme que continuem sense reaccionar cultivant la nostra petita planta. Ni se’ns acut alçar la mirada una mica més amunt, estem tan desconcertats per les nostres queixes que només ens escoltem a nosaltres mateixos i per tant, allunyem de les orelles i del cor les paraules que el Senyor no para d’adreçar-nos. El cor d’aquesta pàgina evangèlica és la història d’un amor sense límits; la de Déu per la seva terra, per la nostra vida. Un amor gran, sense mesura, que no tem ni la ingratitud ni la no acollida dels homes, els «vinyaters rebels» dels quals parla l’Evangeli, als quals ell ha confiat la terra. En l’evangeli d’avui hi ha un contrast singular que va en augment: com més creix l’amor més augmenta la hostilitat, o a l’inrevés, com més creix l’hostilitat dels homes, més augmenta l’amor de Déu per ells.
Quan arriba el temps de la verema, el propietari envia els seus servents als vinyaters a retirar el que s’havia recollit. La reacció d’aquests últims és violenta, colpeixen, maten, lapiden aquells servents. El propietari «novament» envia altres servents, en major nombre, però la reacció és la mateixa. Sembla que es rellegeixi, en una síntesi eficaç i tràgica, l’antiga i sempre recorrent història de l’oposició violenta (fins i tot fora de la tradició judeo-cristiana) als «servents» de Déu, als homes de la «paraula» (els profetes), als justos i honestos de tot lloc i temps, de tota tradició i cultura, de part de tots aquells que volen servir, com aquells «mals homes», només a ells mateixos i el seu propi profit. Però el Senyor —i heus aquí el veritable fil d’esperança que implica la història dels homes i la salva— no minva l’amor per aquells homes violents, al contrari l’augmenta. «Finalment», el propietari envia el seu mateix fill, creient que el respectaran. Però la fúria dels vinyaters esclata i decideixen matar el fill per arrabassar-ne l’heretat. L’agafen, el porten «fora de la vinya» i el maten. Aquestes paraules, quan van ser pronunciades, potser només eren clares a Jesús. Avui les entenem bé fins i tot nosaltres: descriuen al peu de la lletra allò que li succeí a Jesús. Havia nascut fora de Betlem i mor fora de Jerusalem. Jesús, amb lucidesa i coratge denuncia la infidelitat i l’hostilitat dels servents que arriben a matar el fill de l’amo.
Al final de la paràbola Jesús pregunta als seus oients què farà el propietari amb aquells vinyaters. La resposta sembla lògica: els castigarà, els prendrà la vinya i la posarà en mans d’uns altres perquè la facin fructificar. Déu espera fruits. Aquest és el criteri en base al qual la vinya és transferida. L’amonestació va més enllà dels oients de Jesús per arribar fins a nosaltres. L’Evangeli parla de no fer-nos il•lusions reivindicant un dret de propietat inalienable sobre la «vinya», que és i segueix sent de Déu. Els nous vinyaters són qualificats només pels fruits, no per la simple pertinença. Són els fruits de justícia, de pietat, de misericòrdia, d’amor, que ens fan partícips del poble de Déu. Està escrit: «Les sarments que no donen fruit, el Pare les talla», escriu l’Evangeli de Joan (15,1). I encara «pels seus fruits el reconeixereu».