Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Fets dels Apòstols 17,1-14
Passaren per Amfípolis i Apol·lònia i van arribar a Tessalònica, on els jueus tenien una sinagoga. Pau, com tenia per costum, anà a trobar-los i va parlar amb ells durant tres dissabtes, a partir de les Escriptures, explicant i demostrant que el Messies havia de morir i de ressuscitar d'entre els morts. I els deia:
--El Messies és aquest Jesús que jo us anuncio.
Alguns d'ells van quedar convençuts i s'uniren a Pau i Siles, juntament amb molts grecs que ja adoraven l'únic Déu i amb no poques dones distingides. Però els jueus, engelosits, van arreplegar uns quants elements indesitjables i van provocar avalots i disturbis per tota la ciutat. Es presentaren a casa de Jàson, buscant Pau i Siles per dur-los davant l'assemblea del poble; però, com que no els hi van trobar, arrossegaren Jàson i alguns dels germans cap als magistrats tot cridant:
--Aquests homes que han revoltat tot el món, també han arribat aquí, i Jàson els ha rebut a casa seva! Tots ells actuen contra els decrets del Cèsar, dient que hi ha un altre rei, que és Jesús.
Aquestes paraules van inquietar el poble i els magistrats. I van exigir una fiança de Jàson i dels altres abans de deixar-los anar.
Immediatament, els germans van fer sortir de nit Pau i Siles cap a Berea. Quan hi arribaren, van anar a la sinagoga dels jueus. Aquests eren més bona gent que no pas els jueus de Tessalònica. Van acollir la Paraula amb tot l'interès i cada dia examinaven les Escriptures per veure si era cert el que havien sentit. Molts d'ells es van convertir a la fe, a més de no pocs grecs, tant dones distingides com homes. Però quan els jueus de Tessalònica van saber que Pau havia anunciat també a Berea la paraula de Déu, s'hi presentaren a avalotar i remoure la gent. Tot seguit els germans van fer sortir Pau en direcció a la costa, mentre Siles i Timoteu es quedaven allà.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Pau s’atura a Tessalònica, capital de la província romana de Macedònia i, com tenia per costum, entra a la sinagoga. Tessalònica era un important centre polític, econòmic, cultural i religiós. Pau (juntament amb Siles i Timoteu), durant tres dissabtes consecutius i a partir de les Escriptures, predica als presents que «el Messies és aquest Jesús que jo us anuncio». També aquí alguns dels oients es deixen tocar el cor per la predicació de Pau. S’uneixen a ells alguns grecs i algunes dones de famílies distingides. En canvi, uns altres jueus, moguts per l’enveja que sentien a causa de l’èxit de Pau, van provocar un avalot contra ell obligant-lo a fugir a Berea amb els seus companys. Aquí són acollits pels jueus que hi viuen, amb un esperit més obert. Malauradament, els de Tessalònica se n’assabenten, fan cap a la ciutat i hi provoquen també disturbis. Tal com es pot veure clarament, l’inici de l’Església en territori europeu és per a l’apòstol una dolorosa cadena d’amargues experiències. Se l’acusa repetidament de provocar desordres públics i de rebellió contra l’estat. És el camí de sempre de l’Església i de cada comunitat cristiana. El Senyor, no obstant, ha promès que no deixarà mai sols els deixebles i que mai els mancarà el seu ajut. Aquestes pàgines dels Fets ens diuen que la vida cristiana és, en qualsevol cas, una vida de lluita contra el mal. Sabem però que la consolació que brolla de l’amistat amb el Senyor porta a superar totes les dificultats i els obstacles.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
