Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s’ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Fets dels Apòstols 19,1-20
Mentre Apol·ló era a Corint, Pau va recórrer les regions de l'interior de l'Àsia i després va baixar a Efes. Allà va trobar uns deixebles i els preguntà:
--Ja vau rebre l'Esperit Sant, quan us vau convertir a la fe?
Ells li respongueren:
--Ni tan sols hem sentit a dir que hi hagi un Esperit Sant.
Pau els digué:
--Doncs quin baptisme heu rebut?
Li contestaren:
--El baptisme de Joan.
Llavors Pau digué:
--Joan va batejar amb un baptisme de conversió, però deia al poble que creguessin en el qui vindria després d'ell, això és, en Jesús.
En sentir això es van fer batejar en el nom de Jesús, el Senyor, i quan Pau els imposà les mans vingué damunt d'ells l'Esperit Sant. Es posaren a parlar en llengües i profetitzaven. Entre tots eren uns dotze homes.
Després Pau va entrar a la sinagoga i durant tres mesos va predicar-hi amb valentia. Conversava sobre el Regne de Déu amb els qui hi anaven i mirava de convèncer-los. Veient, però, que alguns d'ells es resistien obstinadament a creure i malparlaven del Camí del Senyor davant de la gent, Pau va trencar amb ells, es va endur els deixebles, i des d'aleshores cada dia parlava a l'escola d'un tal Tirà. Això va durar dos anys, de manera que tots els habitants de l'Àsia, tant jueus com grecs, van escoltar la paraula del Senyor.
Déu feia prodigis extraordinaris per mitjà de Pau; només calia aplicar als malalts un mocador o un cinturó que haguessin tocat el seu cos perquè les malalties els deixessin i els esperits malignes en sortissin.
Alguns jueus, exorcistes ambulants, van provar d'invocar el nom de Jesús, el Senyor, sobre els qui estaven posseïts pels esperits malignes. Els deien:
--Us conjuro per aquell Jesús que Pau predica!
Entre els qui feien això hi havia set fills d'un tal Esceva, gran sacerdot jueu. Però l'esperit maligne els replicà:
--Conec Jesús i sé qui és Pau. Però vosaltres, qui sou?
Llavors l'home posseït per l'esperit maligne s'abraonà damunt d'ells, els dominà i els colpejà tots amb tanta violència que van haver de fugir d'aquella casa nus i malferits. La notícia es va escampar entre tots els habitants d'Efes, tant jueus com grecs. Un gran temor s'apoderà de tothom, i lloaven la grandesa del nom de Jesús, el Senyor.
Molts dels qui s'havien convertit a la fe venien a reconèixer les seves pràctiques anteriors i a manifestar-les públicament. Un bon nombre dels qui s'havien dedicat a la màgia van amuntegar els seus llibres i els van cremar davant de tothom. Es va calcular el valor dels llibres i pujava a cinquanta mil monedes de plata. Així la paraula del Senyor s'anava estenent i consolidant de manera poderosa.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Pau continua la seva missió a les ciutats veïnes. Lluc ens diu que havia arribat a Efes, ciutat rica i poblada, capital de la província d’Àsia, situada estratègicament en l’encreuament de les principals vies marítimes i terrestres entre Orient i Occident. L’apòstol en fa, durant tres anys, el centre de la seva missió. Des d’Efes es desplaça a d’altres ciutats, i des d’Efes escriu diverses cartes a les comunitats que ell havia fundat, com a la de Corint. Tot just arribat a la ciutat, Pau troba alguns deixebles del Baptista i els porta a adherir-se a l’Evangeli: en el nom del Senyor Jesús s’arriba a la salvació. Mentre aquests acullen la seva predicació, altres jueus obstaculitzen, una vegada més, l’obra de l’apòstol. En aquest punt Pau, com havia fet a Corint, abandona la sinagoga i es trasllada a predicar a una «escola d’un tal Tirà». Aquí es desplega tota la seva passió apostòlica. I, tal com Jesús havia promès als apòstols, també els prodigis i senyals miraculosos acompanyen i confirmen la predicació de l’Evangeli, fins al punt que «només calia aplicar als malalts un mocador o un cinturó que haguessin tocat el seu cos (de Pau) perquè les malalties els deixessin i els esperits malignes en sortissin». No era òbviament el resultat de màgies o de tècniques particulars, com alguns superficialment pensaven i intentaven imitar. Les guaricions no eren obra de Pau, sinó de l’acció del Senyor que es valia del seu deixeble. Els efectes extraordinaris de la predicació evangèlica es van fer evidents arreu de la ciutat i molts abandonaven les pràctiques màgiques a les que s’havien dedicat i acceptaven la nova vida proposada per l’apòstol. Lluc conclou: «Així la paraula del Senyor s’anava estenent i consolidant de manera poderosa». Cada creient i cada comunitat cristiana és cridada a reconsiderar atentament si viu la seva fe seguint l’exemple de Pau en la ciutat on viu. El Senyor ha elegit els seus deixebles com a instruments de la seva obra salvadora i alliberadora.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
