Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Fets dels Apòstols 19,21-41
Quan tot això s'hagué acomplert, Pau, guiat per l'Esperit, prengué la decisió d'encaminar-se a Jerusalem, passant per Macedònia i Acaia, i es digué que, després de ser a Jerusalem, li calia igualment veure Roma. Llavors envià a Macedònia dos dels seus ajudants, Timoteu i Erast, mentre ell es quedava encara algun temps a l'Àsia.
Per aquells dies es va produir un gran aldarull a propòsit del Camí del Senyor. Un tal Demetri, argenter, tenia ocupats molts orfebres a fer reproduccions en plata del temple d'Àrtemis, i els procurava així grans beneficis. Demetri els va convocar, amb altres treballadors d'oficis semblants, i els digué:
--Companys, tots sabeu que amb aquesta feina ens guanyem bé la vida. També veieu i sentiu a dir que, tant a Efes com a gairebé tota l'Àsia, aquest Pau ha convençut i enredat molta gent, dient-los que els qui les nostres mans fabriquen no són déus. Això no solament posa en perill el crèdit de la nostra professió, sinó que el mateix temple de la gran deessa Àrtemis acabarà tingut per no res i quedarà arruïnada la majestat d'aquella que és venerada a tota l'Àsia i arreu del món.
Tot just van sentir aquestes paraules, es posaren a cridar plens de ràbia:
--És gran, l'Àrtemis dels efesis!
Tota la ciutat es va omplir de confusió i es precipitaren en massa al teatre, arrossegant amb ells els macedonis Gaius i Aristarc, companys de viatge de Pau. El mateix Pau volia presentar-se davant el poble, però els deixebles no li ho van permetre. Fins i tot alguns que ocupaven alts càrrecs a l'Àsia i que eren amics d'ell li van enviar un missatge demanant-li que no s'exposés a anar al teatre. L'assemblea estava en plena confusió: els uns cridaven una cosa, els altres una altra, i la majoria ni tan sols sabien per què s'havien reunit. També hi havia un tal Alexandre, que havia estat enviat pels jueus. Alguns de la multitud el van informar de l'assumpte. Llavors ell va fer senyal amb la mà amb intenció de donar una explicació al poble. Però tan bon punt es van adonar que era jueu, es posaren a cridar tots a l'una durant gairebé dues hores:
--És gran, l'Àrtemis dels efesis!
Finalment el canceller de la ciutat va poder calmar la gent dient-los:
--Efesis, ¿qui no sap que la vostra ciutat és la guardiana del temple de la gran Àrtemis i de la seva imatge caiguda del cel? Per tant, ja que això és innegable, convé que us calmeu i no actueu impulsivament. Els homes que heu portat aquí no són culpables ni de sacrilegi ni de blasfèmia contra la nostra deessa. Així, doncs, si Demetri i els seus orfebres han de presentar una causa contra algú, que vagin a les audiències i als procònsols: allí podran acusar-se totes les parts en litigi! I si hi ha altres reclamacions a fer, les tractarem en l'assemblea ordinària. Però ara ens exposem a ser acusats de sedició pel que avui ha passat, ja que no hi ha cap motiu que ens permeti de justificar aquest tumult.
I després de dir això va dissoldre l'assemblea.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Pau al terme d’aquest viatge precisa la seva intenció d’anar a la capital de l’imperi, Roma. Una mica més endavant (Ac 23,11) serà Jesús mateix qui li dirà: «El testimoni que has donat de mi a Jerusalem, també l’hauràs de donar a Roma». És l’objectiu al voltant del qual l’autor dels Fets organitza tot el seu relat, indicant que la font d’aigua viva que ha brollat a Jerusalem haurà de tenir el seu centre propulsor a Roma, i des d’allí irradiar a tot arreu. L’Evangeli ha estat donat per canviar la història i la vida dels homes com el llevat transforma la massa, tota la massa. I, com s’ha pogut constatar fins a aquest moment, el canvi del món comença quan canvia el cor de l’home. L’Evangeli canvia el cors dels homes, els quals esdevenen ferment nou que fa més humana la vida de les ciutats on viuen. Se n’adonen els orfebres d’Efes, que es dediquen a comerciar amb les estàtues pel molt concorregut temple d’Artemisa. Quan Pau en convenç molts perquè abandonin aquestes supersticions per dirigir-se a Déu directament, els orfebres veuen amenaçat els seus interessos. La fe no està destinada a mantenir-se en un cercle tancat o únicament en l’esfera privada. La fe cristiana té una dimensió social essencial. I precisament el reflex de la fe dels nous cristians en la vida social d’Efes va fer que els orfebres promoguessin una gran manifestació contra Pau. No volien perdre de cap manera els seus negocis. El diner i el benefici, quan són l’objectiu de la vida, tornen esclaus els homes i les dones i llavors no suporten que la predicació alliberi els cors. Jesús havia dit moltes vegades, amb gran claredat, que la felicitat, que el sentit de l’existència no resideix en acumular riqueses sinó en viure l’amor i comunicar-lo arreu.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
