Record de la històrica trobada d'Assís (1986) en què Joan Pau II va convidar representants de totes les confessions cristianes i de les grans religions mundials a pregar per la pau. Llegir més
Record de la històrica trobada d’Assís (1986) en què Joan Pau II va convidar representants de totes les confessions cristianes i de les grans religions mundials a pregar per la pau.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Fets dels Apòstols 20,1-16
Quan s'hagué calmat l'avalot, Pau va convocar els deixebles per confortar-los, se n'acomiadà i se n'anà cap a Macedònia. Recorregué aquelles regions exhortant llargament els germans i arribà finalment a Grècia. Aquí passà tres mesos i, quan anava a embarcar-se cap a Síria, informat que els jueus li havien parat una emboscada, decidí de tornar per Macedònia. L'acompanyaven Sòpatre, fill de Pirrus, de Berea; Aristarc i Segon, de Tessalònica; Gaius, de Derbe; Timoteu, i dos de l'Àsia, Tíquic i Tròfim. Tots aquests s'avançaren i ens van esperar a Tròada. Nosaltres, passats els dies de la festa dels Àzims, ens férem a la mar des de Filips i al cap de cinc dies els aconseguírem a Tròada, on vam quedar-nos set dies.
El diumenge ens vam reunir per partir el pa. Pau, que havia d'anar-se'n l'endemà, els adreçava la paraula i va allargar la predicació fins a mitjanit. A la sala de la casa on ens havíem reunit hi havia moltes llànties. Un noi que es deia Èutic seia a la finestra mort de son. Com que Pau es va allargar molt, la son el va vèncer i va caure daltabaix des del tercer pis, i l'aixecaren ja mort. Llavors Pau va baixar, es va estirar al damunt del noi i, tot abraçant-lo, digué:
--Assereneu-vos, que el noi viu.
Pau se'n tornà a dalt, partí el pa i en menjà. Després va continuar la conversa força estona, fins a trenc d'alba, i se n'anà. Al noi se l'endugueren viu amb gran consol de tots.
Nosaltres ens avançàrem per mar cap a Assos, on havíem de recollir Pau. Així ho va ordenar, ja que ell volia fer el viatge per terra. Quan ens va retrobar a Assos, el vam recollir i arribàrem a Mitilene. Salpàrem d'allí i l'endemà érem a l'altura de Quios, el dia següent passàvem davant de Samos i l'altre arribàvem a Milet. Pau havia decidit de no fer escala a Efes per no perdre temps a l'Àsia: tenia pressa per ser a Jerusalem, si li era possible, el dia de Pentecosta.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L’esvalot que s’ha produït a Efes porta Pau a allunyar-se de la ciutat. Comença així el seu tercer viatge amb la intenció de visitar les comunitats cristianes que havia fundat (ens trobem a finals del 57). Pau però no se’n va com un heroi solitari, segur de si mateix i de la seva fama. S’endú amb ell germans i germanes que l’acompanyen en el seu ministeri i en el seu viatge. També Jesús, fan notar els evangelistes i en particular Lluc, tenia amb ell un grup d’homes i dones que el seguien allà on anava. En definitiva, l’Església és des de l’inici una comunitat de germans i germanes que viuen junts la seva vida i la seva mateixa passió apostòlica. L’objectiu de la predicació de l’Evangeli no era la simple proclamació de la veritat, sinó l’edificació de comunitats al voltant de la Paraula de Déu i l’Eucaristia. Que sorgissin comunitats cristianes en el teixit de la ciutat mostrava l’eficàcia immediata de la resurrecció: tots aquells que acollien l’Evangeli eren alliberats de la solitud i de la tristesa del abandó per a ser partícips de la comunitat dels deixebles del Ressuscitat. Heus aquí perquè l’apòstol en les moltes ciutats on anava no es limitava a la simple predicació de l’Evangeli, sinó que formava comunitats de deixebles que perseveraven en l’escolta de la Paraula de Déu, en la vida fraterna i en l’amor pels pobres. Aquest era l’estatut bàsic de les comunitats cristianes a Antioquia, a Corint, a Filips, a Efes... No s’és cristià tot sol, com afirma també el Concili Vaticà II en la Constitució sobre l’Església. L’autor dels Fets, en aquest fragment, recorda una litúrgia celebrada a Tròada on Pau ressuscita un nen, Éutic que, pres per la son, havia caigut de la finestra. Es podria dir que la divina litúrgia és sempre celebració de la resurrecció a la vida nova. En ella la comunitat es constituïda en un únic Cos perquè escolta la mateixa Paraula i es nodreix de l’únic Pa.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
