LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària pels pobres
Paraula de déu cada dia
Libretto DEL GIORNO
Pregària pels pobres
Dilluns 11 de desembre


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Lluc 5,17-26

Un dia Jesús ensenyava. Uns fariseus i uns doctors de la Llei, vinguts de tots els pobles de Galilea i Judea, i de Jerusalem, eren allà asseguts. Jesús, pel poder del Senyor, guaria els malalts. Llavors es presentaren uns homes que duien en una llitera un paralític, i buscaven d'entrar-lo i posar-lo davant d'ell, però amb tanta gent no sabien per on fer-ho. Pujaren, doncs, a la teulada, tragueren algunes teules i van baixar aquell home amb la llitera i el posaren al mig, davant de Jesús. Jesús, en veure la fe d'aquella gent, va dir:
--Home! Els teus pecats et són perdonats.
Els mestres de la Llei i els fariseus començaren a pensar: «Qui és aquest que diu blasfèmies? Qui pot perdonar els pecats sinó Déu?»
Jesús s'adonà dels seus pensaments i els replicà:
--Què és això que penseu dins vostre? Què és més fàcil, dir: "Et són perdonats els pecats", o bé dir: "Aixeca't i camina"? Doncs ara sabreu que el Fill de l'home té poder aquí a la terra de perdonar els pecats.
Llavors digué al paralític:
--T'ho mano, aixeca't, pren la llitera i vés-te'n a casa.
A l'instant, ell s'aixecà davant d'ells, prengué la llitera on jeia i se'n va anar cap a casa seva donant glòria a Déu. Tots quedaren molt sorpresos i donaven glòria a Déu. Plens de temor, deien:
--Avui hem vist coses extraordinàries.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Lluc explica aquest miracle, que té lloc mentre Jesús està envoltat pels fariseus i doctors de la Llei provinents tant de Galilea com de Judea. Aquest és el primer desencontre entre els representants dels preceptes i el predicador de la misericòrdia sense límits. L'evangelista escriu tot seguit que Jesús «pel poder del Senyor guaria els malalts», és a dir la misericòrdia mostrava la seva força de canvi, de guarició, de festa dels guarits i dels seus amics. I això provocava moltes preguntes i inquietuds a aquells que confiaven en la Llei i en l'observança dels preceptes com a paradigma de la salvació. En aquest context es realitza la guarició del paralític portat pels seus amics davant de Jesús. Lluc escriu que Jesús «en veure la fe d'aquella gent», és a dir la fe dels amics del paralític, el va guarir. El miracle es realitza per la fe d'aquells amics; una fe feta d'amor, de tenacitat, de perseverança i també d'astúcia. Ells volien portar l'amic malalt davant de Jesús i, quan van veure la multitud apinyada davant la porta, van arribar fins a l'extrem de treure unes teules de la teulada per poder baixar el seu amic i posar-lo davant de Jesús. Com n'hauríem d'aprendre d'aquest comportament! Moltes vegades l'amistat entre nosaltres és buida i superficial, sentimental i resignada. Ens falta ben poc per oblidar-nos els uns dels altres. Fins a tal punt estem concentrats en nosaltres mateixos que fem passar els altres a un segon pla. Els amics del paralític no ho van fer així. El seu exemple ens exhorta a tenir cura sol•licita de qui està malalt, és pobre o es troba indefens amb tenacitat, perseverança i amor. Es tracta de realitzar una aliança afectuosa entre els deixebles i els pobres, entre els deixebles i els malalts. Aquesta aliança inusitada permet aquest miracle. L'Evangeli ens ensenya que el miracle comença quan es posa el malalt al centre de l'escena, un centre que no és només físic, sinó del cor. Jesús, veient aquella fe, veient com n'era de gran l'amor d'aquells amics, guareix el paralític completament, anant més enllà del que ells s'esperaven. Dirigint-se al malalt, Jesús li diu: «Home! Els teus pecats et són perdonats». Cap dels presents buscava això; només volien la guarició de la malaltia i els fariseus tan sols esperaven aquesta guarició, no per amor al malalt sinó per desacreditar a Jesús. En canvi el profeta de Natzaret va més enllà del cos i veu també el cor d'aquell paralític, la seva necessitat de ser perdonat. I li dóna tant la salut del cos com la del cor. Aquesta és la guarició plena, aquella que Isaïes ja havia vist en visió i prenunciat al poble d'Israel (35,1-10). També nosaltres som cridats a participar en l'extraordinari designi de Déu: portar al món la pau plena i la fraternitat universal. Es podria transformar l'afirmació que Jesús dirigia al «temptador» del desert: «el pobre no viu només de pa, sinó també d'amor». Nosaltres creients hem de continuar en el nostre temps el que va fer aleshores aquell grup d'amics. És bonic poder dir que els cristians són els amics dels pobres, dels malalts, dels febles. A partir d'aquí comença a canviar el món, el món d'amor que Jesús ha vingut a inaugurar sobre la terra.

PARAULA DE DÉU CADA DIA: EL CALENDARI

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.