LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària amb els sants
Paraula de déu cada dia
Libretto DEL GIORNO
Pregària amb els sants
Dimecres 13 de desembre


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s’ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Mateu 11,28-30

»Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar. Accepteu el meu jou i feu-vos deixebles meus, que sóc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs, perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega, lleugera.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Jesús té davant seu les multituds de pobres i de febles, multituds de «petits», d'aquells que no compten, que són descartats perquè són una càrrega per a tothom. I són moltíssims. Són multituds esgotades, desemparades i abandonades per tothom com aquelles ovelles abandonades pels pastors que haurien de protegir-les. Diverses vegades els evangelis subratllen la compassió que Jesús sent per aquestes multituds. I recalquen que és Jesús mateix qui els va a trobar, es barreja amb ells, menja amb ells, «perd el temps» amb ells. Quina gran lliçó per a nosaltres avui! Com no pensar en les innombrables multituds d'avui dia, tant al nord com al sud del món, que són abandonades a la seva sort i deixades als marges de la societat? Són multituds d'infants, de joves, d'adults i d'ancians. Jesús es commou per tots ells i per a ells pronuncia les paraules que hem escoltat. Les pronuncia amb una certa solemnitat per tal de sacsejar la nostra apatia i indiferència. Aquesta vegada els crida: «Veniu a mi». Els sent gemegar, certament per la duresa de les pesades condicions en les quals viuen però també pel pes de prescripcions de tota mena imposades pels poders de torn, que no coneixen ni l'amor ni la misericòrdia. Els preceptes pesaven sobre les espatlles d'aquells «petits» com un jou dur i nuós similar al que els agricultors posen al coll dels animals de tir. La Llei, donada per a la salvació i la vida (Ez 20,13), s'havia convertit en una càrrega insuportable de centenars de prescripcions que, de fet, ningú no complia, ni els mateixos mestres de la Llei. Jesús, commogut, per aquestes gernacions tan nombroses, les crida i els promet consol: «Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar». Es tracta del repòs i del consol de qui ha vingut per servir, per ajudar, per estimar, per salvar i no per pensar en el seu propi benefici. I, a diferència del «jou» dels fariseus, Jesús ofereix el seu «jou» que és «suau i lleuger». És fàcil d'acceptar. No perquè no sigui exigent. Tot al contrari, Jesús proposa un ideal molt alt, predica un Evangeli que exigeix radicalitat en les decisions i en la dedicació plena de la vida. I, no obstant això, aquest «jou» és lleuger, perquè és proper a l'home, de la mateixa manera que ell és proper als homes, als petits i als febles. L'Evangeli de l'amor és exigent però és un pes suau que salva. Jesús es posa ell mateix com a exemple: «feu-vos deixebles meus, que sóc benèvol i humil de cor». El «jou» de Jesús és ell mateix i el seu Evangeli. No es tracta d'un pes extern que es col•loca sobre les nostres espatlles com si fóssim animals de tir. No. El jou és Jesús que està al nostre costat, que camina amb nosaltres, que ens sosté en cada moment de la vida. El jou és l'Evangeli de l'amor que Jesús diposita en els nostres cors. Joan, el deixeble de l'amor, en la seva primera carta pot escriure: «Els seus manaments no són feixucs» (5,3). L'amor de Jesús salva i sosté.

PARAULA DE DÉU CADA DIA: EL CALENDARI

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.