Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Mateu 11,11-15
Us ho asseguro: entre els nascuts de dona no n'hi ha hagut cap de més gran que Joan Baptista; però el més petit en el Regne del cel és més gran que ell. Des de Joan Baptista fins ara, el Regne del cel sofreix violència, i gent violenta se'n vol apoderar. Tots els profetes i la Llei han profetitzat fins que ha arribat Joan. I ni que no ho volguéssiu creure, ell és Elies, el qui havia de venir. Qui tingui orelles, que escolti.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
En aquest temps d'Advent, en diverses ocasions l'Església ens presenta Joan Baptista com aquell que prepara el camí del Senyor. De ningú més ha parlat Jesús amb tanta profunditat com del Baptista. En els versets que precedeixen a aquest fragment, Jesús el presenta com el profeta que sap esperar el Senyor, i en fa un exemple per als creients (2-10). Efectivament, el Baptista, amb una vida austera, s'ha preparat en primer lloc a si mateix per al trobament amb Déu: no s'ha protegit darrere un fàcil orgull i una indiferent autosuficiència com habitualment ens passa a nosaltres. Es pot dir, que s'ha fet violència a si mateix per fer créixer en el seu cor l'home religiós que sap esperar aquell que el Senyor envia com el Messies. I ell s'ha convertit en un home espiritual, un creient que es deixa guiar per l'Esperit del Senyor i no per si mateix i les pròpies tradicions. Tot això ha suposat una lluita contra si mateix, feta de disciplina, d'esforç, de perseverança en la pregària, de desinterès pels béns materials, d'obediència al Senyor, de vinculació del seu cor a Déu. Es tracta d'un procés d'aquella «violència» contra si mateix que edifica l'home interior. Joan, forjat amb aquesta disciplina interior, ha estat capaç de reconèixer Jesús en el precís moment que el veu en el Jordà mentre se li acosta. I més tard, amb la seva predicació, ha mirat d'obrir un camí en el cor dels homes del seu temps perquè reconeguin i acullin el Messies que ja és present. Per això Jesús pot dir d'ell que «entre els nascuts de dona no n'hi ha hagut cap de més gran», és a dir un germà inigualable que ens convida a preparar el nostre cor per acollir Jesús com el Salvador. Jesús, dient després que el més petit del regne és més gran que Joan, vol exhortar els deixebles a descobrir la grandesa de la vocació que els ha estat donada i que tantes vegades profanem amb la nostra peresa i mesquinesa. El Senyor ha dipositat en els seus deixebles una confiança extraordinària fins al punt d'arribar a dir: «qui creu en mi, també farà les obres que jo faig, i encara en farà de més grans» (Jn 14,12). No podem deixar de preguntar-nos amb recança: què en fem de la confiança que el Senyor ha posat en cadascun de nosaltres? És una pregunta que en aquest temps de preparació per al naixement de Jesús ha d'implicar-nos-hi de manera més intensa.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
