Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L’Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Lluc 1,5-25
En temps d'Herodes, rei de Judea, hi havia un sacerdot del torn d'Abià que es deia Zacaries. La seva muller, descendent d'Aaron, es deia Elisabet. Tots dos eren justos davant de Déu i irreprensibles en el compliment de tots els manaments i les observances del Senyor. Però no tenien fills, perquè Elisabet era estèril i tots dos eren ja d'edat avançada.
Un dia, mentre Zacaries era al temple oficiant davant de Déu amb els del seu torn, segons el ritual dels sacerdots, li tocà per sorteig d'entrar al santuari del Senyor a oferir l'encens. Mentre l'oferia, tot el poble era a fora pregant. Llavors se li va aparèixer un àngel del Senyor, a la dreta de l'altar de l'encens. Zacaries, en veure'l, es va torbar i la por s'apoderà d'ell. Però l'àngel li digué:
--No tinguis por, Zacaries: la teva súplica ha estat escoltada. Elisabet, la teva muller, et donarà un fill, i li posaràs el nom de Joan. En tindràs una gran joia, i molts s'alegraran del seu naixement. Serà gran als ulls del Senyor; no beurà vi ni altres begudes alcohòliques i quedarà ple de l'Esperit Sant ja des de les entranyes de la mare. Conduirà molts israelites cap al Senyor, el seu Déu. Anirà al davant del Senyor amb l'esperit i el poder d'Elies: farà que els pares es reconciliïn de cor amb els fills i portarà els rebels pels camins dels justos. Així prepararà per al Senyor un poble ben disposat.
Zacaries preguntà a l'àngel:
--Com puc saber que serà així? Jo ja sóc vell i la meva dona també és d'edat avançada.
L'àngel li va respondre:
--Jo sóc Gabriel i m'estic prop de Déu. És ell qui m'ha enviat per anunciar-te aquestes bones noves. Quedaràs mut, sense poder dir res, fins al dia que passi tot això: tu no has cregut les meves paraules, però al seu temps es compliran.
Mentrestant, el poble esperava Zacaries, estranyat que s'estigués tanta estona dins el santuari. Quan finalment va sortir, no podia parlar-los, i comprengueren que mentre era al santuari havia tingut una visió. S'expressava només amb senyes, perquè havia quedat mut.
Quan es van acabar els dies del seu servei sacerdotal, Zacaries se'n tornà a casa seva. Al cap de poc temps, la seva muller Elisabet va quedar embarassada. Durant cinc mesos ella no sortia de casa, i pensava: «Com ha obrat amb mi el Senyor! Ha volgut treure'm la vergonya de no tenir fills.»
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L'evangelista Lluc ?després dels quatre versets del pròleg amb els que ens presenta l'obra? comença l'Evangeli amb el relat de l'àngel que s'apareix a Zacaries en el temple per comunicar-li el naixement d'un fill, al qual posarà el nom de Joan. Aquest és el primer anunci en relació al misteri de Jesús. A continuació vindrà el segon anunci, el de l'àngel Gabriel a Maria. L'evangelista vol que entrem en el misteri gran dels esdeveniments. Déu intervé directament en la història humana, i ja no ho farà a través dels profetes sinó del seu propi Fill. Un gran profeta, el més gran de tots, ha de preparar la seva vinguda imminent. I Déu intervé en aquest naixement. Zacaries i Elisabet eren estèrils, i d'edat avançada. Ja no esperaven una altra cosa que el final de la vida, una conclusió inevitable i resignada com inevitable i resignat és el futur per a tants ancians. Qualsevol altra esperança els era denegada. En l'ancià Zacaries hi podem veure la situació de molts altres ancians i ancianes, resignats a passar els últims dies de la seva vida d'una forma més o menys trista. Però també hi veiem la resignació d'un món envellit, resignat així mateix a les coses més terribles, com la guerra. Hi ha una prostració profunda que impedeix somiar, que no permet esperar l'impossible. El món ?diuen els estèrils de cor? no pot canviar.
I Déu intervé. Envia l'àngel a Zacaries, mentre s'està al temple, per anunciar-li que tindrà un fill. A Zacaries, que ja havia perdut tota esperança, se li trava la llengua i resta mut. La força i l'amor del Senyor es troben sovint amb la nostra incredulitat i, tot i tenint el tresor de l'Evangeli, ens tornem muts, incapaços de parlar i de tenir esperança. Qui no escolta arriba a no poder parlar. Però l'amor de Déu venç la nostra incredulitat i la nostra esterilitat. I Elisabet, en la seva vellesa, concep un fill. Ningú no és tan vell com per no poder veure i esperar coses noves. Ningú no és tan estèril com per no poder generar una nova vida. Aquest passatge evangèlic ens prepara per acollir el Nadal, per obrir el cor a l'amor del Senyor que tot ho fa per a salvar-nos. És a punt d'acomplir-se un esdeveniment encara més gran que el del naixement de Joan. Ens trobem al llindar de la culminació de la història humana: Déu baixant a habitar entre nosaltres. També nosaltres hem de restar sorpresos, muts, per tant d'amor! Deixem-nos guiar vers aquest misteri.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
