Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Lluc 1,39-45
Per aquells dies, Maria se n'anà de pressa a la Muntanya, en un poble de Judea, va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet. Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, l'infant va saltar dins les seves entranyes, i Elisabet quedà plena de l'Esperit Sant. Llavors cridà amb totes les forces:
--Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes! Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar? Tan bon punt he sentit la teva salutació, l'infant ha saltat de joia dins les meves entranyes. Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t'ha anunciat es complirà!
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L'Evangeli de la «visitació» vol apressar la preparació del nostre cor de cara al naixement de Jesús. L'evangelista escriu que Maria, quan va saber per l'àngel que Elisabet estava encinta, «se'n anà de pressa» a casa d'ella. I és que l'Evangeli sempre fa anar de pressa. En efecte, ens empeny a cadascú de nosaltres a sortir de les pròpies rutines, encara que puguin ser bones, però només nostres; exhorta a no tancar-nos en les preocupacions i els pensaments de sempre; a sortir del petit entorn dels nostres horitzons per apressar-nos vers el dia i el lloc del naixement de Jesús. Podem imaginar fàcilment les preocupacions que tenia Maria en aquell moment, després que la Paraula de Déu li havia transformat del tot la vida! Tanmateix, Maria deixa Natzaret per anar a trobar la seva anciana cosina Elisabet, encinta des de feia sis mesos, i que certament tenia necessitat d'ajuda. Però també podem pensar que la jove Maria volia confiar a la seva anciana cosina el que li havia passat. És una sàvia elecció confiar en qui té més experiència. En qualsevol cas no era fàcil per a Maria, joveníssima, afrontar un viatge tan llarg i gens fàcil. Li calia travessar «la muntanya». És una notació que subratlla la seriositat de la iniciativa. L'Evangeli sempre ens fa alçar de les nostres rutines estancades i ens empeny a adreçar-nos vers el qui sofreix i el qui passa necessitat. L'amor sempre és més gran, fins i tot quan es tracta d'una simple trobada amb els pobres. L'amor no és mai una conseqüència natural del propi caràcter, és sempre una opció: l'opció d'anar més enllà d'un mateix. La Paraula de Déu ens empeny a fer-ho i, per tant, a confiar més en ella que en les pròpies conviccions, en les pròpies certeses, que ens fan restar tancats en les nostres resistències. També Josep, si no hagués escoltat les paraules de l'àngel, hauria restat tancat en el propi recinte, per molt legal i respectuós que fos. Maria es deixa tocar el cor per la necessitat d'ajuda de la seva cosina i, sense cap dubte, s'adreça a ella. Tan bon punt Elisabet la veu arribar a casa s'alegra fins les seves entranyes. És la joia dels febles i dels pobres quan reben la visita dels «servents» i de les «serventes» del Senyor, d'aquells que han cregut que «allò que el Senyor ha anunciat es complirà». De la boca dels pobres sorgeix la benedicció per tot allò que els arriba amb amor. En aquell moment es realitza una autèntica epifania de l'Esperit Sant. El somriure dels pobres, certament, és el somriure de Déu; la seva joia és la mateixa joia de Déu. I els creients senten retrobar prop d'ells la bellesa i la força d'aquella joia que neix en el més profund del cor dels pobres. Aquella abraçada entre la jove Maria i l'anciana Elisabet és la icona de l'amor entre els cristians i els pobres. Aquesta és l'abraçada que els cristians estan cridats a donar al món d'aquest inici de millenni perquè s'allunyi del camí de la injustícia i de la violència i emprengui el camí del trobament.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
