Inici de la setmana de pregària per la unitat dels cristians. Memòria particular de l'Església catòlica. Llegir més
Inici de la setmana de pregària per la unitat dels cristians. Memòria particular de l'Església catòlica.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Marc 3,7-12
Jesús es retirà amb els seus deixebles cap al llac, i el va seguir una gran gentada de Galilea. També va anar a trobar-lo molta gent de Judea, de Jerusalem, d'Idumea, de l'altra banda del Jordà i dels voltants de Tir i de Sidó, que havien sentit a dir tot el que feia. Jesús digué als seus deixebles que li tinguessin a punt una barca perquè la gent no el masegués: n'havia curat tants, que els qui patien malalties se li tiraven al damunt per poder-lo tocar. Els esperits malignes, quan el veien, es prosternaven davant d'ell i cridaven:
--Tu ets el Fill de Déu!
Però Jesús els manava molt severament que no el descobrissin.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jesús, davant l'hostilitat dels fariseus, deixa Cafarnaüm i la seva sinagoga, per anar a trobar les multituds que el volien escoltar. Entre els protagonistes de l'Evangeli trobem sovint les multituds. Jesús, en qualsevol ciutat o regió on es quedi, és sempre envoltat de la gentada que s'agita al seu voltant. Molts venen de regions diverses, com recorda aquest fragment. Com totes les multituds, també les desbandades d'avui, són intrusives. Tenen físicament necessitat de veure, de tocar, de trobar algú que les comprengui i ajudi. Per això continuen empenyent: volen acostar-se, tocar, i descarregar tot el seu dolor i les seves esperances en aquell home bo. De fet, ¿de quin altre podrien anar al darrere sense ser rebutjats? Saben prou bé que en Jesús han trobat un home bo i compassiu que mai els farà fora del seu costat. Estan convençudes que seran escoltades també pel fet de ser invasives. «Se li tiraven al damunt per poder-lo tocar», apunta l'evangelista. Qui passa necessitat i no es resigna, esdevé inexorablement molest. Jesús ho sap prou bé. Però no allunya ningú. No obstant, la seva disponibilitat no significa que li impedeixi dur a terme el seu ministeri. Decideix sortir en una barca per apartar-se una mica de la riba i poder veure'ls a tots. I es posa a parlar-los. És una escena que colpeix per la seva força. Aquella barca es torna un nou púlpit per Jesús. ¿Com no veure l'Església en aquesta imatge? I llavors ens hauríem de preguntar seriosament: ¿on poden avui les multituds, molt més nombroses que les d'aquella època, «tocar» Jesús? Els molts que passen necessitat, ¿on poden portar el farcell del seus dolors i les seves esperances per a ser guarits i consolats? Les nostres comunitats cristianes, ¿no haurien de ser el cos de Jesús que els pobres i els febles poguessin buscar i «tocar»? El nostre món necessita d'una Església així, encara més que en altres temps. I és que, en efecte, creixen les barreres posades per aquells que viuen bé, siguin persones o pobles, per impedir que les multituds de pobres, especialment les del Sud del món, puguin ni tan sols acostar-se a les fronteres. Les barreres ?de vegades fetes de maons i sovint de prejudicis? són inspirades pels «esperits malignes» dels que parla l'evangelista, els quals voldrien impedir que la paraula de Jesús arribés al cor dels qui l'escolten. L'Evangeli ens mostra com el poder de Jesús és més fort que el dels esperits. El Senyor dóna als deixebles la seva mateixa força perquè puguin continuar a tot arreu la seva missió de salvació.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
