|
|
|
 |
Palau de la Generalitat de Catalunya
Barcelona, 15 de maig de 2001
DISCURS D'ANDREA RICCARDI AMB MOTIU DEL
XIII PREMI INTERNACIONAL CATALUNYA
|
Aquest premi internacional s'insereix en aquesta obertura catalana. Estic content de rebre'l perquè, a més, la Comunitat de Sant'Egidio comparteix, en la seva identitat peculiar, la naturalesa de l'estil de vida català i la seva obertura; sent simpatia per la cultura d'aquest país fins al punt que existeix més d'una Comunitat de Sant'Egidio catalana, és més, de "Sant Gil". D'altra banda, el premi que se m'atorga és una manifestació de simpatia i suport per la manera de veure i viure el món de la Comunitat de Sant'Egidio, que m'honora a mi i les nostres comunitats a Catalunya i als altres països. De fet, Honorable President, il·lustre jurat, estimats amics, un gran problema del món contemporani, d'aquell que s'anomena el món globalitzat, radica justament en la relació amb les diferents identitats: les de la pròpia nació, ètnia, del propi grup religiós o social, davant un horitzó que s'eixampla i que s'entremet en la vida quotidiana. La incomoditat, la por, la revolta, l'alienació d'un món massa gran, dels seus símbols i de les seves institucions, han desembocat sovint en el fonamentalisme de les identitats. Els anys noranta han estat marcats per una sèrie preocupant d'explosions fonamentalistes, fins al punt d'esdevenir un fantasma que voleteja a les cancelleries. Quan es parla de fonamentalisme es pensa de seguida, com per un curtcircuit, en l'islam. La Comunitat de Sant'Egidio segueix amb dolor -ho dic com un incís- la situació algeriana amb els seus 100.000 morts en menys de deu anys, anys que han estat marcats per les més impensables violències a l'ombra de la cultura de la mort. Entre 1994 i 1995 vam llançar, des de Roma, la idea d'una plataforma de diàleg per reforçar la democràcia, aïllar els violents, garantir els drets humans d'una part considerable de la població. Llavors el poder algerià va acollir fredament aquest pas i era tard per canviar de línia, aleshores va ser elegit Buouteflika i es va iniciar una política de reconciliació. Els fonamentalismes islàmics són una reacció d'identitat al buit obert per la crisi del nacionalisme àrab i a la caiguda dels somnis d'alliberació de caire marxista: difosos entre estudiants i desheretats, semblava que oferien una gramàtica de lluita i de resistència en nom de la tradició musulmana als condemnats de les ciutats musulmanes davant l'Occident vencedor i, sobretot, en el xoc amb les classes dirigents laïcitzades i, de vegades, corruptes. La lògica del túnel, típica de la violència armada, ha perpetuat i radicalitzat aquests fonamentalismes. Però no són els únics. Se'n troben d'altres al món hebraic, al cristià, a l'Índia i per tot arreu. En nom de la religió, es defèn la identitat. És més, de vegades les religions s'utilitzen per santificar l'ètnia, per protegir la nació, amb el record d'històries del passat, injustícies seculars, per fundar victimismes col·lectius i reivindicacionismes absoluts. Ho hem vist durant els anys noranta justament als Balcans i a les religions de l'antiga Iugoslàvia. Allà, en aquest embolic entre nació i religió, entre èpica i cremant actualitat, entre honor nacional i interès de grup, la Comunitat de Sant'Egidio (que ha treballat a Kossovo i a Albània) ha sentit que per aconseguir la pau vertadera és necessari el diàleg, un diàleg llarg i profund, i no pas cirurgia militar. Tampoc a la nostra Europa manquen reaccions similars als fonamentalismes en defensa de la terra, de l'ètnia, que aixequen murs fets de desconfiança i de passions xenòfobes, que sacralitzen la terra i el grup. És un fenomen que s'ha d'entendre posant atenció a la seva forma i a la seva força d'atracció. La feina d'històric m'ha ensenyat que, abans que res, s'ha de fer un esforç de comprensió davant els fenòmens: "una paraula -escrivia Marc Bloch- per dir-ho tot domina i il·lumina els nostres estudis: comprendre" [01]. ¿D'on vénen les reaccions europees de fonamentalisme ètnic? Són aquelles dels voltants dels Alps, al sud i al nord, entre leghismo i nacionalisme de Haider, neonazisme alemany. Sovint el culte a la terra i a l'ètnia degenera en aquest tipus de fonamentalisme, quan una identitat no es pensa en les seves relacions sinó com una arrel d'un món tancat. Silvia Albertazzi, estudiosa italiana, escriu intel·ligentment: "A la monolítica identitat-arrel, granítica i inatacable, s'ha d'oposar una identitat-relació, arrelada en contextos múltiples i molt diferents entre si…" [02]. Fa alguns anys Benjamin Barber escrivia: "a McWorld li respon Djihad, a la mundialització li contesta l'integrisme" [03]. L'històric comprèn l'aspecte xocant de l'impacte de la globalització amb les diferents identitats locals, les religioses que se senten atacades per la secularització, les polítiques -com els Estats- que sovint se senten poc importants davant els grans interessos i els grans fluxos econòmics. I, tot i això, no és amb els integrismes que es modifica el curs de la història. I els integrismes són terra de conreu de la violència. D'altra banda es necessiten, en un món que ha esdevingut tan gran, identitats fortes, iniciatives, subjectes culturals. En el quadre internacional una única potència imperial, la dels Estats Units, deixa tants de buits, i està temptada de retirar-se. S'arriba a la paradoxa de témer aquesta única potència i el seu domini, però també d'invocar-la cada vegada més sovint en situacions difícils. El món contemporani necessita subjectes nous i forts. Aquesta és la història de múltiples identitats, que no aixequin murs, els murs de la pròpia defensa, sinó que construeixin ponts. És el cas secular del nostre Mediterrani, que ha unit subjectes, societats i civilitzacions diferents perquè el mar unia; en canvi, les muntanyes divideixen. Però les identitats i les subjectivitats necessiten la cultura, la tradició, la iniciativa. Per això he parlat del subjecte-Catalunya en les relacions europees i mediterrànies, un subjecte que la politicologia de fa mig segle no tenia les categories per classificar. Es podria parlar de la història de les grans religions que pateixen l'atracció fatal i còmoda de les identitats ètniques a la recerca de legitimació. Però aquestes religions porten en els seus cromosomes un missatge universalístic en què es parla, per bé que de diverses maneres i amb teologies diferents, de l'amor de Déu per tots els homes. ¿Il·lusions? ¿Somnis? L'universalisme de les religions seria un somni, de la mateixa manera que seria una il·lusió la identitat oberta. Somnis, certament. Els somnis poden consolar, justificar la impotència, espavilar la peresa. Però els somnis mobilitzen grans passions i grans construccions. La nostra generació, que va començar a mobilitzar-se l'any 1968, any en què va néixer la Comunitat de Sant'Egidio, encara té gravades aquelles paraules de Matin Luther King: "tinc un somni: que un dia, sobre les roges muntanyes de Geòrgia, els fills dels antics esclaus i els fills dels antics senyors puguin asseure's junts a la taula de la fraternitat". No és un topos retòric de la segona meitat del mil nou-cents: la lluita de King es lliga, com sabem, amb la lliçó de Gandhi, principi de la més gran i sòlida democràcia asiàtica, l'Índia, i a la vegada es troba en l'obra política de Nelson Mandela, l'arquitrau de la transició cap a la democràcia més significativa a Àfrica: la de Sud-àfrica. El somni, si és viscut per dones i homes generosos, crea camins diversos. La Comunitat de Sant'Egidio ha tingut un somni des dels anys seixanta: el d'un món menys ferit i que no pateixi tant; el de la solidaritat, viscut als afores pobres de Roma i en quasi quaranta països arreu del món. Ha tingut un somni: el del diàleg per arribar al respecte mutu, la col·laboració i, sobretot, la pau. És el somni que, després de dos anys de difícil diàleg, es va fer realitat a Roma, l'any 1992, amb l'acord general de pau entre la guerrilla i el govern de Moçambic, i que ha posat fi a un sanguinari conflicte que ha causat més d'un milió de morts. Passa sovint que, en una cultura mandrosa i provincial, fruit d'una vida fàcil i tranquil·la, ens prohibim el somni de la pau. La nostra experiència de Sant'Egidio ens diu que hi ha molt individus que poden treballar per la pau en el món contemporani. El nostre somni sempre s'ha nodrit de les pàgines de l'Evangeli, d'una fe que suscita amor i intel·ligència d'amor. Sant'Egidio és una fraternitat de comunitats a Itàlia, Espanya, Europa, Àfrica; a quaranta països del món: un petit poble de creients, no ètnic, que viu la solidaritat, que treballa per la pau en el diàleg. Davant la realitat i els escenaris del segle XXI, el diàleg és decisiu, el diàleg entre les religions, del qual en sóc un partidari convençut, neix -per a mi- de la meva condició de cristià. El diàleg no és afirmar que les religions són totes iguals, perquè no és cert; ni des d'un punt de vista fenomenològic ni teològic: diferent és la seva relació amb la societat, diferent és el seu discurs sobre Déu, diferent és la seva manera de pensar-se. Per a mi, que sóc cristià, el diàleg neix del manament evangèlic de l'amor. En un món en què la gent es barreja, les comunitats religioses viuen juntes, les llengües i les cultures es creuen, el diàleg és una manera intel·ligent de viure l'amor: diàleg del carrer, diàleg de l'intercanvi, diàleg de l'amistat, diàleg de la cultura. Penso en el somni mediterrani del mallorquí Ramon Llull, que comprengué el valor de la reconciliació entre l'Orient i l'Occident, i també el diàleg entre les religions d'Abraham. Al final del seu diàleg amb els tres savis (l'hebreu, el cristià i el musulmà) i el gentil, aquest se sentia tan consolat que "descobrí que reflectia i que ja no plorava, com abans era normal en ell" [04]. El diàleg pot eixugar fins i tot les llàgrimes. Ajuda la convivència de gent diversa i saneja les causes dels conflictes. Però el diàleg no es dóna només entre creients, per a nosaltres, europeus: el bigarrat però entrelligat corrent de pensament laic no és aliè al cristià, tot i que de vegades hagi estat en conflicte amb el cristianisme. El gran filòsof italià Benedetto Croce, laic i lliberal escrivia un opuscle titulat Perché non possiamo non dirci "cristiani" [05], on insistia en el fet que el cristianisme és una herència històrica comuna entre creients i no creients europeus. I bé, jo crec que nosaltres cristians no podem no anomenar-nos laics. Per això, en les nostres trobades anuals entre creients que segueixen l'esperit d'Assís s'ajunten, any rere any (i aquest any, al setembre, a Barcelona) cristians de totes les confessions, hebreus, musulmans i laics. Dialogar amb els laics és dialogar amb una part significativa de la nostra civilització. Més que res perquè -i que se'm concedeixi de dir-ho sense cap mena de menyspreu- sovint creients i laics són una minoria en les nostres societats. I les societats, a causa de les creences superficials i de la poca cultura, tenen, malauradament, una por fosca d'allò altre. Es veu amb els immigrants. El tema de la immigració s'està convertint, en les nostres societats, en una qüestió greu i força debatuda. Necessitem els immigrants, per exemple, a causa l'envelliment de la nostra població, i per exigències econòmiques. Però, al mateix temps, ens persegueix la preocupació de perdre la nostra identitat i de condemnar-nos a convivències impossibles. Però la immigració no és una aixeta que es pot obrir i tancar segons el nostre humor i les nostres necessitats. A les seves espatlles hi ha l'empenta del gran Sud, la que el gran històric francès Jean Baptiste Duroselle anomenava la "invasió" comparant-la amb els canvis de lloc de les poblacions bàrbares del nord d'Europa dins les fronteres de l'imperi romà [06]. Una gestió com cal de la immigració imposa una mirada cap al Sud i, de manera particular, cap a l'Àfrica subsahariana on, entre inestabilitat i superpoblació, s'està acumulant un potencial migratori de gran pressió. Durant aquest temps he viatjat molt a Àfrica, on Sant'Egidio és present amb comunitats a més de vint països. Sóc conscient de la diversitat de les moltes cultures africanes: de les moltes diferències ètniques, religioses, polítiques, antropològiques… Però em pregunto si l'Àfrica subsahariana no forma part de la nostra mateixa civilització occidental, per utilitzar la discutible però important distinció que fa Samuel Hungtington entre les grans civilitzacions del món [07]. Aquest autor observa com Àfrica s'està des-occidentalitzant, tot i que en realitat són els occidentals que es retiren d'un continent en crisi. És una crisi política i econòmica, però també d'identitat. Àfrica es busca a si mateixa: l'home africà es busca a si mateix entre un passat que ja no és el seu i un futur que no li pertany. El poeta malgaix Jean-Joseph Rabearivelo escrivia:
Qui donc me donnera de pouvoir fiancer Sant'Egidio és una comunitat amb fortes arrels a Àfrica. Estic convençut, a més, que Àfrica forma part de la nostra civilització, no en una perspectiva colonialista sinó de repensament de les relacions entre nord i sud. Àfrica és també una frontera del futur de la nostra Europa, potser fins i tot des del punt de vista demogràfic. La nostra és una gran civilització mestissa, rica en identitats diferents, que abraça Europa, flueix pel Mediterrani, es troba amb Amèrica Llatina i Africa. Tot i que Edward Said per una banda, i Manuel Vázquez Montalbán per l'altra, pensin que el mestissatge és de vegades una forma d'opressió cultural, les terres i les civilitzacions mestisses són immenses i ens conviden a descobrir-les com a terres del futur [09]. El mestissatge no nega la identitat sinó que la col·loca sobre un teixit vast i plural que no té res a veure amb l'expressió d'una globalització esclafadora. I aquí torno a tot allò que deia sobre Catalunya. Ens trobem, quan es parla de Catalunya, davant una identitat; però una identitat rica en relacions, síntesi d'aportacions diferents de civilització. Som lluny del fonamentalisme de la identitat, granític i inatacable, que exclou, que tem els empelts, que preserva la puresa. És la "pureté dangereuse" de què parla Bernard-Henri Lévy, un pensador amb qui no estic sempre d'acord, però que fa una reflexió important sobre la set de puresa en el món contemporani, i d'eliminació d'allò altre que podria contaminar-lo [10]. És la puresa que fa sentir orgullosos els integristes i els fonamentalistes, que dóna suport al menyspreu dels diferents, dels dèbils, dels pecadors. Però la predicació cristiana, a la riba del Mediterrani, ens ha alliberat d'aquella puresa perillosa, temptació recorrent de cada religió i de cada grup humà. Jesús diu: "Vosaltres, fariseus, purifiqueu per fora la copa i el plat mentre el vostre interior és ple de rapinya i maldat. Insensats! Qui ha fet l'exterior, ¿no ha fet també l'interior? Doneu, si de cas, com a almoina, allò que hi ha dins, i així totes les coses seran pures per a vosaltres" [11]. És l'expressió del valor de l'home interior, tan diferent de les pureses exteriors: la raça, l'ètnia, la nació, el formalisme. Trenta anys de treball amb els pobres, per les fronteres dels exclosos; trenta anys de la Comunitat de Sant'Egidio m'han ensenyat a embrutar-me -si puc utilitzar aquesta paraula- amb els marginats, els últims, la gent en situació difícil. La lluita per la pau ensenya a estrènyer mans que de vegades semblen o són brutes, per treballar per al seu desarmament. És més, com deia, de broma, el meu amic Cornelio Sommaruga, responsable del Comitè de la Creu Roja Internacional, un bon mitjancer s'ha de rentar les mans més cops al dia. És l'embrutar-se en la complexitat de la història. Perquè al final creiem que la puresa és la del cor, la de la consciència. Aquestes reflexions neixen d'una història. És la meva història que es confon amb la de la Comunitat de Sant'Egidio: una comunitat de dones i homes, de cristians, que ha sentit la necessitat de ser un subjecte responsable respecte el món dels exclosos, respecte aquells que pertanyen a altres móns i civilitzacions, respecte aquells que pateixen i lluiten. En aquesta perspectiva afrontem la nostra feina, segurs de les nostres conviccions, arrelats en un somni d'humanitat millor, recolzats per la nostra capacitat de dialogar i d'estimar, i recolzats també pels nostres amics. Gràcies, estimats amics, per haver-nos volgut també recolzar amb l'atorgament del Premi Internacional Catalunya.
___________________________ [01] M.Bloch, Apologie pour l'histoire ou métier d'historien, Paris 1961, p.72.
|
|||
|
|