16/01/2003

Sant Egidi convida al compromís per la pau
Una marxa organitzada l’1 de gener passat va aplegar a Barcelona més de 2.000 persones

Barcelona.- Enmig de la voràgine nadalenca, mentre molta gent encara païa els torrons, la Comunitat de Sant Egidi va tornar a fer de les seves i l’1 de gener passat va convocar a diverses ciutats del món la ja coneguda Marxa per la Pau. A Barcelona, més de 2.000 persones van marxar pels carrers de la ciutat per «fer memòria de totes les terres que en el nord i en el sud del món esperen la fi de la guerra, font del patiment per a tants pobles i “mare” de totes les pobreses, i la fi del terrorisme».

Un dels desitjos més pregons de la Comunitat de Sant Egidi és el desig de pau. Forma part del seu carisma i per tal de fer-lo realitat treballen dia rere dia en un esforç constant que vol arribar a tots els indrets del món. L’1 de gener passat van tornar a posar paraules a aquest desig en forma de manifestacions i moments de pregària a desenes de ciutats d’Europa, Àfrica, Àsia i Amèrica. És la seva forma de clamar per un dels drets més elementals de l’ésser humà i alhora d’unir-se al papa Joan Pau II en la Jornada Mundial per la Pau. A Roma, on la comunitat va néixer ara fa 40 anys, més de 10.000 persones es van acostar a la plaça de Sant Pere, on van sentir les paraules del Pontífex i li van donar el seu suport en la convicció que «la pau és possible i que la guerra està contra tota raó».

«Pacem in terris, Pau a la terra!» va ser el clam que més fort es va sentir durant aquestes trobades. A la Ciutat Comtal la marxa per la pau va aplegar més de 2.000 persones, en un trajecte que va començar a la plaça de la Catedral i va portar els participants, que alçaven 32 cartells amb el nom de les terres on encara hi ha conflictes o guerres, fins a la plaça de Sant Jaume.

En la cerimònia final es va llegir un manifest en el qual es clamava «per la pau en el nostre món, tant dividit avui dia i travessat per fractures, injustícies, pobresa i violència». El document, però, no es quedava només en paraules boniques sinó que la seva signatura «exigia» un compromís: «Estem convençuts que la pau depèn també de l’actitud del cor. Per això ens comprometem a fer cada dia els gestos de pau necessaris per a la convivència humana, capaços de sostenir la pau i de restablir les relacions humanes on han estat ferides, sense caure en el pessimisme i en el descoratjament.» Qui encara no hagi pogut signar el manifest i ho desitgi fer, encara pot fer-ho a la pàgina web www.santegidio.org.

L’acte a la plaça Sant Jaume va continuar amb diferents testimonis, un minut de silenci en memòria de les víctimes de la guerra i la violència, i l’encesa de 15 candeles que recordaven les terres on hi ha conflictes i guerra i els homes i dones que les pateixen. La senzilla cerimònia es va tancar amb una emotiva abraçada de pau, signe de l’anhel que avui més que mai roman en el cor dels homes i dones de bona voluntat.

Jaume Castro és el responsable a Barcelona de la Comunitat de Sant Egidi
«La guerra és la mare de totes les pobreses»

- Què us mou a fer actes com aquest?
- Darrerament es respira un clima de conflicte: Algèria, Burundi, Txetxènia, Colòmbia, el Congo, Costa d’Ivori, el Caixmir, Israel, Palestina, l’Iraq.... en terres d’arreu del món homes i dones moren a causa de la guerra. Com diu Andrea Riccardi, «la guerra és la mare de totes les pobreses i mai no és un destí inevitable».

Ens hem fet propers i solidaris a la veu de Joan Pau II, que s’ha aixecat contra la cultura de la guerra. Precisament a l’inici d’aquest any ha volgut celebrar el 40è aniversari de la primera encíclica contra la guerra escrita per un papa, la de Joan XXIII, la Pacem in terris, publicada el 1963: la pau arreu de la terra.

Amb la Pacem in terris, Joan XXIII no es va resignar a la cultura de la guerra inevitable. Va proposar una cultura de la pau, que ha donat els seus fruits amb tants moviments i amb tantes polítiques a favor dels drets de l’home, que han derrocat pacíficament règims autoritaris, com ha passat a l’Est europeu. La pau no és impotència; no és egoisme espantadís de comprometre’s pel món. La pau és un nom nou, un nom etern, el nom del compromís per l’home. Aquella és la realitat!

Des de Sant Egidi hem volgut començar l’any amb un pas de pau donant suport a la paraula del Papa sobre la pau arreu de la terra, Pacem in terris, expressant l’existència d’una cultura i d’una voluntat de pau, no resignades a la ineludibilitat de la guerra, sinó preocupades perquè es tanquin els conflictes que encara hi ha oberts arreu del món.

- Podem dir realment que hi ha una cultura de la pau?
- Certament, milers de persones han participat a la marxa a tot el món. I no van repetir Pacem in terris com un eslògan, sinó com un programa compromès: Pacem in terris! Pau arreu de la terra! Vam unir la nostra veu a la de Joan Pau II, que ha fet seva – en tantes ocasions i davant de tantes amenaces – la veu del seu predecessor d’ara fa 40 anys, Joan XXIII. El Papa bo, en un moment de guerra freda, demanava la pau. És la demanda que certament ve del cor de l’Església catòlica; però no tan sols d’ella. És una demanda que, a cor obert, comparteixen els cristians de tot el món. És una demanda que ve de molts móns religiosos. És una demanda que també l’humanisme laic fa seva. És la demanda de tanta gent raonable en qualsevol part del món davant de la follia de la guerra que encén tants racons de la terra. És la demanda de la pau arreu de la terra!

- Molts us poden dir que fer una marxa per la pau no serveix per a res... Què hi responeu?
- És només un somni el d’un món sense guerra? Molts ho afirmen dient que cal tenir els peus a terra. Diuen que cal habituar-s’hi, amb realisme, a la guerra, a la utilització de la força bèl·lica en un món que no és ideal. Sí, ho sabem: el món no és ideal. Hi ha amenaces de guerra; hi ha la utilització del terrorisme; es construeixen arsenals de mort, que acaben en mans irresponsables, pel desig de guany dels uns i per la follia dels altres. El món és ple de nius de violència. Però, és un somni un món en què la guerra sigui eliminada progressivament? Les dificultats del nostre temps, les amenaces, el terrorisme, els règims bel·licosos, i molts conflictes oberts no ens porten a resignar-nos davant la guerra com a companya habitual de la història humana.

Samuel Gutiérrez