01/07/2004

La Comunitat de Sant’Egidio

El 4 d’octubre de 1992, dia de Sant Francesc, a Roma es posava fi a una guerra que havia enfrontat els moçambiquesos. Des de llavors les armes s’han deixat d’escoltar; en quinze anys però, havien mort més d’un milió de persones. Des de fa catorze anys, cada 25 de desembre a la basílica de Santa Maria in Trastevere es fa un dinar de Nadal amb els pobres; al darrer, la taula s’ha eixamplat fins arribar a més de dues-centes ciutats del món. Homes i dones de religions i cultures diferents, en allò que s’ha anomenat l’esperit d’Assís, es troben cada any per pregar per la pau, l’un al costat de l’altre, en diferents ciutats d’Europa; l’any 2001 aquesta trobada es va fer a Barcelona. A Moçambic més de tres mil malalts de sida ja reben el tractament antiretroviral i han nascut quatre-cents infants de mares seropositives , que no tenen la malaltia; en altres països africans amb sistemes sanitaris molt poc desenvolupats es reprodueix aquest model. El dia 11 d’abril l’estació d’Atocha de Madrid, un més després dels atemptats, es feia un acte interreligiós de memòria dels afectats amb la presència de la comunitat islàmica i familiars de les víctimes...

Són bones noticies que aclareixen una visió pessimista i resignada que entela l’horitzó de futur d’un món que cada vegada esdevé més una sola casa. El compromís de la Comunitat de Sant’Egidio en tants fronts és una resposta a la complexitat del temps que vivim. Massa sovint ens resignem davant els grans reptes del món d’avui i convertim en irrellevant la nostra presència en aquest món globalitzat. La resignació que sembla raonable es camufla amb el nom de realisme, i com un corcó es menja l’esperança i la vitalitat de la vida, fins al punt que sembla que no es pugui canviar res.

L’any 1968 es vivia un clima molt diferent. Semblava que es podia canviar tot. En el rerafons també hi havia els canvis que el Concili Vaticà II, acabat feia pocs anys, havia portat a l’Església. En aquell clima del 68, d’un grup de joves que anaven a l’institut d’ensenyament mitjà Virgilio de Roma, entre els quals hi havia l’Andrea Riccardi amb divuit anys, va néixer la Comunitat de Sant’Egidio. Els infants pobres del Cinodromo, un barri de la perifèria de Roma, van ser els seus primers amics. Des de l’inici, van comprendre que de l’Evangeli neix una saviesa i una força espiritual que proposen la transformació del cor de cadascú per tal de canviar el món. L’Evangeli és una «bona notícia», una paraula viva, concreta, no una paraula abstracta.

El secret del futur i de la fecunditat de vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera obra, és la pregària. Cada dia la comunitat es troba al vespre per pregar. A Roma, a la basílica de Santa Maria in Trastevere; a Barcelona, a la basílica dels Sants Just i Pastor; a Manresa, a l’església del Rapte de Sant Ignasi, o a Tarragona, a l’església de Jesús i Maria. Déu, mai ningú no l’ha vist, però per l’Escriptura coneixem la seva paraula, ens comunica el seu pensament, podem imitar els seus sentiments. Hi ha una relació directa entre el que s’escolta i el que es viu. Després d’una jornada plena de coses, d’angoixa davant de situacions difícils que no s’han pogut canviar, d’impotència davant la malaltia..., la pregària neix del convenciment de no tenir resposta a tot. Som febles, poc capaços, a vegades impotents però el Senyor ve a ajudar-nos. La pregària pot semblar inútil o potser feble, però en realitat és forta: fa caure murs, omple els abismes, desarrela la violència i fa créixer la misericòrdia.

L’escolta i la pregària generen en la vida de Sant’Egidio la força de la caritat. Aturar-nos davant de la vida de l’home mig mort, com el bon samarità, esdevé la manera concreta de respondre a les necessitats que ens trobem. Són els ancians que, aixafats per la solitud, ja no esperen res a la vida, els empresonats en els corredors de la mort, els malalts de sida al Sud del món, aquells que a les nostres ciutats viuen al carrer... Aturar-se, curar les seves ferides amb l’oli de l’amistat i fer-se càrrec de la seva vida ha portat a allargar la família de la comunitat als pobres. Els pobres, per a la Comunitat, no són algú qui assistir, són algú que conec, són els meus amics, una mica com els meus parents. I, quan s’és amic dels pobres, es produeix un veritable intercanvi.

El dinar de Nadal es l’expressió més bonica d’aquest lligam amb els pobres. «Som la família més gran que avui s’ha assegut a taula», deia el José, un vagabund de Barcelona. Allà on hi ha els de Sant’Egidio, el dia 25 de desembre es fa un dinar de família amb els pobres. Aquest darrer any en més de setanta països, des de la basílica de Santa Maria in Trastevere a Roma fins al pati d’una presó moçambiquesa s’ha allargat la taula per als pobres de tots els continents.

«Ningú no és prou pobre per a no ajudar a un que encara és més pobre», hem sentit repetir a l’Andrea Riccardi. És el secret de la vida de totes les comunitats de Sant’Egidio, també les que són en països més pobres. A l’Àfrica milers de joves creuen en el ressorgiment d’aquest continent i han començat a rescatar la vida de molts infants del carrer, de presoners que malviuen en llocs impossibles, i, sobretot d’Europa, d’ancians que comencen a estar deixats de costat. D’altra banda, si les barraques de Roma dels anys seixanta i setanta van ser la perifèria amb la qual es va confrontar la Comunitat els primers anys, avui l’Àfrica esdevé el centre d’un nou corrent de simpatia i sensibilitat: Àfrica és la nostra amiga.

Ana Maria estava morta de feia molt de temps, quan va tornar pels carrers del seu barri de Maputo. La gent fugia cridant: «És una ombra que ha sortit de la foscor per turmentar la consciència dels veïns». Tothom ho sabia, tenia «la malaltia», la que no perdona, la sida. Els darrers mesos només havien anat a visitar-la uns quants amics: estava abandonada sobre el terra de l’entrada de la seva cabana, sense força ni per a menjar. Abans que per miracle la trobés un jove de Sant’Egidio, pesava vint-i-nou quilos. Avui és una dona nova, arriba als setanta-dos quilos i repeteix a d’altres dones com ella: «Tractar la sida, transforma la vida». D’entre totes les iniciatives per la pau i la solidaritat al continent africà sobresurt un gran somni: Dream, un programa de lluita global contra la sida.

Hi ha més de trenta milions de persones infectades amb el virus hiv/sida en aquest continent. Dream (Drug Resource Enhancement against Aids and Malnutrition) va ser inaugurat fa dos anys a Moçambic i ara es va estenent a set països africans més (Malawi, Angola, Nigèria, Guinea Bissau, Guinea Conakry, Sud-Àfrica i Swaziland). Dream obté els millors resultats a l’Àfrica subsahariana, on el noranta-set per cent dels nens nascuts de mares seropositives han resultat immunes al virus vih. A més, nou de cada deu adults tractats amb la triteràpia, ajudats per un adequat regim nutricional, viuen bé i han començat una nova vida. A Moçambic més de set mil persones ja gaudeixen de la cobertura oferta per aquest programa.

«Com viure la Comunitat de Sant’Egidio? Pregant i estimant els pobres.» És així com han nascut comunitats a més de setanta països del món. Joves i ancians, universitaris i treballadors, malalts i sans..., de d’El Salvador fins a Djakarta, de Moscou a Abidjan... Una fraternitat d’homes i dones compromesos en l’evangelització i que comparteixen la mateixa espiritualitat: la pregària, la comunicació de l’Evangeli, la solidaritat amb els pobres, l’ecumenisme, el diàleg com a camí de la pau.

Jaume Castro