15/10/2004

La Comunitat de Sant Egidi intenta aturar l'execució d'un jove
No mataràs

L'abolició de la pena de mort ha fet a Europa progressos notables aquests darrers anys. Per exemple, l'1 de juliol del 2003 va entrar en vigor el protocol addicional número 13 al Conveni Europeu de Drets Humans (ratificat actualment per 26 Estats), que prohibeix la pena capital en qualsevol circumstància, és a dir, tant en temps de pau com en temps de guerra. És aquest un pas definitiu en el camí de l'abolició, atès que aquest protocol s'aparta del que estipulava un protocol anterior -el número 6-, que encara autoritzava els Estats a excloure de l'abolició els actes comesos en temps de guerra o en perill imminent de guerra.

A través d'un activisme judicial meritori, el mateix Tribunal Europeu de Drets Humans ha contribuït decisivament en aquest procés. El darrer pronunciament important correspon també a l'any passat. Es tracta de la sentència de 12 de març del 2003, dictada en el cas Ocalan (el líder del Partit dels Treballadors del Kurdistan, que els tribunals turcs havien condemnat a mort), pronunciament en el qual el Tribunal Europeu declara que la pena de mort ha de ser considerada un tracte inhumà i degradant a la llum del Conveni Europeu, especialment si és conseqüència d'un procés no equitatiu. D'aquesta manera indirecta - recordem que aleshores Turquia encara no havia ni tan sols ratificat el protocol núm. 6-, el Tribunal Europeu fa impossible que l'Estat turc pugui aplicar la pena capital.

Avui, l'abolició de la pena de mort constitueix un patrimoni comú a pràcticament tots els Estats europeus. Així ho ha volgut significar el Consell d'Europa amb la publicació enguany d'un llibre que porta el títol expressiu Death penalty. Beyond abolition (Pena de mort. Més enllà de l'abolició), on es recullen nombrosos estudis sobre l'abolició i on s'aprofita per examinar la situació d'Estats que són observadors del Consell, en particular, la pràctica seguida als Estats Units, on encara s'aplica la pena capital. Certament, l'abolició europea contrasta amb la penosa i dramàtica situació viscuda als Estats Units. Així ho il·lustra el llibre i així m'ho confirma la història que he conegut ara mateix a través d'un correu electrònic, història que no puc deixar de divulgar.

En el correu que m'envia una amiga de la Comunitat de Sant Egidi, llegeixo el següent: "Aquesta és una petició per aturar l'execució de Dominique Green, que està fixada per al proper 26 d'octubre", i tot seguit em convida a signar una petició de gràcia per tal d'evitar l'execució.

A més d'afegir-me als signataris de la carta de clemència, he volgut saber coses sobre Dominique Green. Dominique és un jove afroamericà de 30 anys que als 19 va ser condemnat a mort per un assassinat que presumptament hauria comès durant un robatori fet per un grup de joves. El judici que el va condemnar a la pena capital no va comptar amb les garanties processals adequades: per exemple, la defensa va anar a càrrec d'un advocat d'ofici que va actuar amb incompetència i negligència extremes, fins al punt de presentar fora de termini documents que haurien pogut testimoniar-ne la innocència. La pobresa econòmica de Dominique i de la seva família li va impedir contractar els serveis d'un advocat diligent i experimentat. Nascut en un barri pobre, amb els pares separats i la mare amb problemes psíquics, la infància i la joventut de Dominique no van ser gens fàcils.

Des de la presó de Huntsville, a Texes, Dominique va escriure una carta commovedora, que va publicar un diari italià. Entre altres coses, hi deia això: "Tinc necessitat d'algú que vulgui ajudar-me... perquè jo en els darrers temps ja no sé com demanar ajuda o amistat... La solitud d'aquest lloc comença a fer-me efecte, entre altres motius, perquè puc acabar morint aquí per un fet que no he comès..." Sortosament, la missiva de Dominique no va caure en el buit. Va arribar a la Comunitat de Sant Egidi i altres grups i, a través d'ells, Dominique ha fet amics de debò.

L'esmentada comunitat, per tal de recaptar fons per a la seva defensa, va publicar el llibre Non uccidere (No mataràs), on s'explica perquè és necessari abolir la pena de mort. Un dels prestigiosos col·laboradors, el jurista Norberto Bobbio, va escriure aquestes paraules que em semblen definitives en contra de la pena capital: "Però cerquem de donar una raó a la nostra repugnància envers la pena de mort. La raó n'és una de sola: el manament de no matar". No mataràs, aquesta és la raó contra la pena de mort.

Dominique ha explicat la duresa del corredor de la mort i com altres condemnats, més vells que ell, li han ensenyat a superar-se en els moments de més desesperació i de por, i com ell mateix ha esdevingut després un sosteniment i un punt de referència per altres que es troben en la mateixa situació. Des de la cel·la escriu poesies. Heus-ne ací un fragment: "He trobat una mà que m'ajuda/ Una espatlla forta on sostenir-me/ Un somriure gentil que em dona alegria/ Una amistat bona de la qual dependre./ A voltes temo que pugui dissoldre's..."

Cal fer tot el possible per evitar una nova barbaritat: que una execució d'Estat -aquesta venjança estèril (i a voltes sobre innocents!) que és la pena de mort- dissolgui definitivament i irremeiablement l'amistat de què ens parla Dominique. Per això, lectora o lector, com va fer l'amiga de qui t'he parlat més amunt, et convido i t'animo a signar la petició, perquè la pena de mort fixada per al dia 26 d'aquest mes no sigui aplicada. El text el trobaràs a l'adreça: www.petitiononline.com/dgreen/. (També trobaràs adreces d'altres autoritats i textos per signar dins de la següent web: www.santegidio.org). La signatura no és un gest inútil. Ajuda a salvar vides humanes, com en el cas de les nigerianes Safiya Hussaini i Amina Lawal, que havien estat condemnades a morir lapidades.

Tant de bo aconseguim salvar Dominique i col·laborem a modificar l'opinió favorable a la pena de mort que preval als Estats Units. Perquè, com ha estat dit en alguna ocasió, "la pena de mort no esborra el crim, sinó que el repeteix".

Antoni Milian i Massana