24/12/2004

Un dinar de Nadal per als que no tenen llar

«Bona nit», diu un membre de la Comunitat de Sant Egidi a un indigent que dorm al terra en un portal del carrer Petritxol, a Ciutat Vella. «Bona nit», ressona la veu de l'indigent sota les caixes de cartró. No se li veuen ni el cap ni el cos, només els peus, que li sobresurten per sota de les caixes. «Vol sopa?», pregunta el noi de Sant Egidi. «No, gràcies», respon l'ésser invisible amb molta educació. La Comunitat de Sant Egidi reparteix cada dijous a la nit plats de sopa calenta a les persones que dormen al carrer. Ho fa des del 1989. A la tarda, tres mestresses de casa molt voluntarioses posen a bullir dues grans olles de sopa, i a la nit grups de voluntaris la reparteixen dins de quatre termos molt grans. Fan tres rutes: uns van rambla del Raval avall, altres per la zona del Portal de l'Àngel, i els tercers, pels voltants de l'estació de Sants. Aquesta nit, a part de la sopa, també distribuiran les invitacions per al dinar de Nadal. La Comunitat de Sant Egidi organitza cada any, també des del 1989, un dinar de Nadal per a gent sense llar, amb la col·laboració de restaurants i particulars, a la basílica dels Sants Just i Pastor, i a l'església de Sant Llàtzer. L'any passat va reunir unes 350 persones.

Adolfo és un dels assistents habituals al dinar, i assegura que aquest any tampoc no se'l perdrà. Agafa el plat de sopa sense moure's del terra, on ha muntat un llit amb un sac de dormir i caixes de cartró a l'entrada d'una botiga del carrer Comtal. A sobre del sarcòfag de cartró ha col·locat una petita capsa buida de cigars amb un cartell que diu: «Sense sostre. Li agrairia una ajuda. Gràcies.» Una noia de la Comunitat de Sant Egidi m'explica que l'Adolfo és el convidat «més elegant» del dinar de Nadal. «Només hi vaig com Déu mana. És un dia especial», comenta ell.

Qui aquella nit fa patxoca és el Juan Carlos, que també està estirat a terra dins un sac de dormir al portal del costat. Vesteix un jersei nou de segona mà que, segons diu, li ha regalat una dona. «Cada matí em porta mitjons i me'ls deixa al costat quan estic dormint. L'altre dia em va dur aquest jersei», explica. «No sé per què em du tanta roba. Potser vol que em canviï cada dia», hi afegeix, cosa que diu que no pensa fer. «Jo em dutxo i em canvio de roba cada dijous a la tarda al centre Heura [d'atenció a persones sense llar]», justifica. «I espero que encara aconseguiré més coses», assegura amb un somriure, deixant entendre que, potser, l'ajudaran a sortir del carrer. «Tota la vida fa que visc així.»

En canvi, el Pedro, que els membres de la Comunitat de Sant Egidi diuen que té problemes d'alcoholisme i «de vegades és impossible parlar amb ell», afirma que ell no vol que el fiquin enlloc. «Avui he estat al centre de Navas [servei municipal per als sense llar] i m'han dit que una senyora serà la meva tutora. Jo no vull que ningú em controli quan entro i quan surto, perquè sóc lliure com els ocells!» En Ramon està construint, en un portal més enllà, una paret de caixes de cartró per protegir-se del vent. «Comença a fer fred, però no aniré a l'alberg. Jo no vull dormir en una habitació amb un munt de gent més», argumenta. «Jo el que necessito és feina.» Assegura que en el passat va estudiar art culinari a Nova York i va treballar en els millors restaurants del món. Ara es conformaria amb una feina de rentaplats a qualsevol establiment. «No m'agafen perquè tinc més de 50 anys i demanen bona presència, i jo no la tinc», admet. Porta unes ulleres trencades, els falta un vidre. «Me les va trencar un moro que també em va robar el carro [on portava les seves pertinences].»

L'Esmeralda, que parla català, espera la sopa amb il·lusió al carrer Cardenal Casañas. «Si arribo tard al dinar de Nadal, em donareu almenys un cafè amb llet?», pregunta. «Li donarem de tot: sopa de galets, canelons, torrons...», contesta un noi de la Comunitat de Sant Egidi. «Ui, a mi això no em cap a l'estómac. Jo cada dia menjo un entrepà i un cafè amb llet, i amb això ja estic servida.»