|
|
|
 |
|
29/01/2007 |
|
|
|
|
D'una manera gairebé casual, la Comunitat de Sant Egidi, un moviment catòlic seglar que treballa per als més pobres de Roma, va començar a mediar en la guerra civil de Moçambic (1975-1992), que va causar un milió de morts, i va aconseguir que les dues parts signessin la pau a la seva seu del Trastevere. Des d'aleshores membres de Sant Egidi han intervingut en els processos de pau d'Algèria, Burundi, RD del Congo (RDC), Guatemala, Kosovo, Libèria, Colòmbia, Uganda i el Sudan. Vittorio Scelzo, de 31 anys, és un d'ells. Actualment estan mediant a Darfur i el nord d'Uganda. Quina és la situació d'aquests dos conflictes? Darfur és un embolic total. Fa sis mesos es va aconseguir la fi dels combats, però l'alto el foc no ha dut la pau. En aquests moments es discuteix com seran les negociacions i qui ha de participar-hi. El conflicte va començar com un afer sudanès, però ara implica també el Txad, Eritrea i la República Centreafricana, i això el fa més perillós. Nosaltres hi hem fet d'observadors i vam facilitar l'inici del diàleg amb una cimera a Roma dels grups rebels, que fins aleshores no volien negociar amb el govern sudanès. I a Uganda? A Uganda som comediadors amb el govern del sud del Sudan. Les coses semblen anar bé. Per primer cop en vint anys hi ha una negociació entre el govern i la guerrilla de l'LRA. Portem quatre mesos de treva i es respecta bastant. La gent comença a tornar a casa. L'LRA és un grup molt estrany, amb el qual és difícil relacionar-se. El seu líder, Joseph Kony, està boig, és un il•luminat que vol governar aplicant els Deu Manaments. Encara no hi he parlat. Però hem aconseguit asseure'ls a la taula. Treballem per buscar una nova vida per als nens soldat. Vostè va intervenir molt activament en el conflicte de Libèria... Sí. El procés de pau va ser força complicat. Un dels grans problemes era el futur de Charles Taylor [ara processat pel Tribunal Internacional de Crims de Guerra a Sierra Leone i empresonat a l'Haia]. L'altre, la presència del líder de la guerrilla, Sekou Conneh, que jo coneixia i que es negava a participar-hi. Vam aconseguir que vingués a Roma, vam discutir una plataforma que li convingués i el vam convèncer que negociés a Accra (Ghana). I llavors, en dues setmanes, es va enllestir tot. I aquí es van fer els primers contactes reservats del procés de pau a la RDC. Tenen previst actuar en altres llocs? Fa poc vam tenir aquí a Roma un contacte amb els maoistes del Nepal, que no havíem fet públic encara. Al final, la pau va arribar per una altra via. I ens agradaria fer alguna cosa a Costa d'Ivori, on coneixem totes les parts. Es parla d'un mètode de Sant Egidi de mediació. En què consisteix? La nostra manera de treballar no és de tècnics. Actuem com a cristians. Això ens diferencia dels centres de resolució de conflictes. Mirem de tractar amb la gent i cercar tot el que els uneix. Escoltem molt i emprem el que anomenem la força dèbil. Nosaltres no podem imposar res a ningú. No podem amenaçar d'enviar soldats o retallar ajuts. Tothom és plenament lliure d'anar-se'n. Quan alguna cosa tira endavant és perquè les parts ho han volgut. I com va aconseguir un grup cristià mediar a Algèria? La religió no va ser cap problema. Teníem contactes amb alguns líders musulmans que ens hi van introduir. D'altra banda, el món llavors era diferent. Encara no hi havia Al-Qaida ni s'havien produït l'11-S i l'11-M. Com va començar a mediar Sant Egidi en conflictes internacionals? D'una manera gairebé casual. Un dia, als anys 80, va venir a Roma un bisbe moçambiquès, ens va parlar de la pobresa causada per la guerra al seu país i vam començar a enviar-hi ajut humanitari. Però al cap d'un temps vam pensar que no n'hi havia prou, que calia asseure junts per primer cop el govern i RENAMO. I ho vam aconseguir. La nostra idea era deixar després la mediació a l'ONU o a Portugal, però les parts ens van demanar que seguíssim conduint el procés perquè érem realment neutrals, que no teníem cap altre interès al país que la pau. Quanta gent de la comunitat es dedica a la mediació? Hi ha dones? Actualment, una quinzena de persones. Jo sóc un dels més joves. I sí, hi ha alguna dona. Què li sembla que els anomenin l'ONU del Trastevere? És simpàtic.
Joaquim M. Pujals
|
|
|
|